Una de les demostracions més mesquines del sectarisme és aquella en què en nom del no sectarisme s’actua justament amb recalcitrant sectarisme. Parlant de la qüestió nacional m’he sentit dir moltes vegades que les meves crítiques a l’independentisme divideixen i només fan mal a la causa. Curiosament, això sempre m’ho diu només la gent pertanyent al sector oficialista, aquells “independentistes” que en definitiva consideren allò tan català que el nostre mal no vol soroll i troben que no convé remoure gaire les aigües. Aquesta actitud absurda no fa més que reconèixer que si les aigües no s’han de remoure és perquè, efectivament, fan pudor. Però és clar, plegar-se de braços no sembla precisament la solució. Per tant, el que no reconeixen és que si les aigües fan un tuf insuportable és precisament perquè ells, aquests amants de les boques cosides, no les remouen per renovar-les. De manera que en realitat són aquests acusadors els únics destructors, i curiosament destrueixen en nom de l’harmonia. Són ells qui amb la seva passivitat s’autoafirmen com a espanyolistes en treballar contra la independència de la seva nació, la qual estan convençuts d’estar defensant. És clar que, babaus a banda, n’hi ha que amb tant de càrrec al partit, o gràcies al partit, han acabat creient-se que nació i butxaca són sinònims, perquè la seva nació és la seva butxaca.
No ens enganyem. En situació d’ocupació nacional tot aquell que no treballa per la independència ho està fent a favor de la dependència, del seu ocupant. La cosa és així de simple i radical. Els espavilats setciències, els relativistes ciutadans del món –espanyolistes sense saber-ho– somriuen amb el menyspreu dels imbècils davant d’aquesta afirmació, però el cert és que en aquesta qüestió no valen les mitges tintes. Quan tinc mal d’estómac bec aigua i menjo poma i arròs bullit, i no em serveix de res dir que si menjo un bocinet de xocolata no em farà mal, perquè amb sort em quedaré igual de fotut, però en cap cas m’ajudarà a atenuar la malaltia, que continuarà a pleret el seu procés. I passa que de vegades els processos només menen a la destrucció. La tebiesa, i fins i tot el menfotisme, que tant s’associen estúpidament al seny malgrat evidenciar justament el contrari –és a dir confusió mental o covardia còmplice de l’espanyolisme directament–, és hostil a tot alliberament nacional.
Hi ha una confusió bàsica, que com ja he apuntat pot ser interessada o producte de la ignorància. No és el mateix la crítica caïnista interna, aquella que només fa que afeblir l’independentisme, que la sempre necessària crítica constructiva interna sense la qual justament l’avanç es fa impossible, i més, si pot, quan es demostra que les coses ja van de mal borràs. En qualsevol àmbit de la vida només s’evoluciona si es posen sobre la taula tots els possibles elements en joc, i justament com més contradictoris millor per tal de per poder-los treballar, esmolar-los fins a arribar a un consens que determini un rumb positiu.
Al fil d’aquesta qüestió, no m’estaré d’aprofitar la plataforma d’aquest blog per comunicar als meus lectors que hi estiguin interessats la publicació de la meva novel·la Llit d’espines (Editorial Emboscall), que acaba de sortir a la venda en una edició força reduïda. De manera que, atès que serà difícil que la trobeu als aparadors i a la majoria de prestatgeries, haureu de dir al llibreter que us la demani (distribueix Nord-est). Si us animeu, tinc programat fer-ne una presentació el dimarts 1 de juliol a la llibreria Ona (Gran Via, 654, Barcelona) a les 19.30h, i una altra a Badalona, el dijous 3 de juliol a la llibreria Saltamartí (Canonge Baranera, 78), al centre de la ciutat, a les 20h. Ambdues comptaran amb la participació d’en Víctor Alexandre. Entre altres qüestions, la novel·la, àgil i breu, aborda justament la tergiversació dels arguments, la pràctica de la mentida repetida fins a la sacietat fins al punt de convertir les víctimes en botxins. I és que quan s’acusa l’altre de destructiu sovint se li impregna el verí del sentiment de culpa, que no és altre que el propi que l’acusador no tolera de si mateix i malda per desempallegar-se’n. Lectors, que tingueu bona lectura.
