Magistral el llibre Víctor Alexandre, l’independentisme desacomplexat (Malhivern, 2009), de Jordi Sedó. Es tracta d’una llarga entrevista que el sociolingüista fa a l’escriptor i periodista. El gènere permet a l’autor de Set dones i un home sol respondre de manera tan lúcida com sintetitzada tota mena de qüestions referides a la nostra situació nacional, aportant arguments a aquelles preguntes que ens podem fer nosaltres mateixos en l’exercici d’autocrítica, però sobretot arguments que ens han de servir de resposta implacable als habituals i peregrins raonaments espanyolistes que, de tant repetir-se com un lloro, acaben passant per assenyats i indiscutibles davant la massa catalana no acostumada a fer servir el cap més enllà de per poder-se’l gratar quan li pica.
Mentre ara mateix el principal partit autoanomenat independentista ens injecta anestèsia adquirida a l’antiga farmàcia Pujol, Alexandre s’encarrega en aquest llibre d’injectar-nos autoestima nacional, i per tant individual. I ho fa de la millor manera possible, és a dir, argumentant amb solidesa, sense donar copets d’ànim a l’esquena. I no hi ha raonament més efectiu que aquell que es basa en l’obvietat que, a còpia de ser-nos negada, ens acaba passant desapercebuda; no hi ha res més efectiu que la raó per a qui la vulgui adoptar, ni res més efectiu que aquesta raó es fonamenti en la simplicitat de l’obvietat destapada. Quan, a més, aquesta ens és exposada de manera tan fluida i transparent, només cal treure’s el barret davant l’autor, felicitar-lo i felicitar-nos pel privilegi d’haver-lo pogut llegir. Només un espanyolista, un palangana, o, si ho voleu, un espanyolista sense saber-ho ni importar-li saber-ho, com és l’actual cúpula d’Esquerra i el seu reguitzell d’estómacs agraïts o babaus de base, pot estar en contra del que es diu en aquesta entrevista. Qui pot oposar-se, posem per cas, al fet que la llibertat, i, doncs, la independència, és la millor política social? Qui pot negar que no hi pot haver política social sense llibertat? Qui pot posar en dubte que la millor aigua és la que raja de l’aixeta de qui en té la clau i no de cap suposada pluja fina? L’espanyolisme vers nosaltres, naturalment. I en l’espanyolisme, ara es veu que hem d’incloure aquesta nova modalitat anomenada independentisme intermitent o a hores convingudes, unes hores que curiosament només arriben quan s’acosten eleccions.
Encara ho diré d’una altra manera. Algú que abomini del que l’escriptor català diu en aquest llibre és algú que es vol -i ens vol- encadenats pels segles dels segles. És clar que hi haurà qui sense llegir-lo abominarà el que s’hi diu simplement perquè abomina qui ho diu. És el que té l’estultícia sectària, que es delata més de pressa que la mentida. És el que tenen els prejudicis, que a cop d’ull passen per miracles de la naturalesa humana. Quan el miracle és de fet misèria.
