Independència versus República Catalana: dues estratègies de mal combinar

La darrera giragonsa del president Mas és d’una irresponsabilitat injustificable. Perfecte coneixedor de la pluralitat i la transversalitat del moviment sobiranista, no ha dubtat a portar les grans entitats del sobiranisme civil organitzat a l’extrem d’una insuportable tensió interna, amb conseqüències que, tant de bo m’equivoqui, poden arribar a ser letals. Exactament com va succeir a l’entorn del procés participatiu del 9-N, amb ferides de desorientació i desànim que les entitats encara no han superat. Després d’enviar el procés al congelador durant nou mesos, ho ha fet a escassos tres de la celebració de les eleccions plebiscitàries del 27-S, quan totes les energies haurien d’estar (així ho han entès l’ANC i l’Òmnium reactivant la campanya “Ara és l’hora”) concentrades a explicar la Catalunya que volem. Per comptes de mostrar la solidesa seductora de les nostres propostes, hem triat ensenyar als votants la part més fosca de la batussa interna. Desgraciadament, la derivada immediata d’aquest immens error pot ser definitiva a les urnes.
 
Probablement, hi ha una component estratègica de fons, subjacent a tot plegat, que potser ho explica. Després de desfer-se de la Unió duranista (per desgràcia, el sector independentista del partit va quedar-se a les portes de prendre el control!), Convergència, ben definida i creïble finalment, ha identificat com el seu principal espai de creixement al votant independentista convençut. Això suposa carregar les tintes contra els altres partits que competeixen en aquest mateix espai: l’ofensiva contra Esquerra fa molts mesos que va; l’agressivitat contra la CUP comença a insinuar-se ara. La campanya d’ERC i dels anticapitalistes, té per objectiu, en canvi, l’atansament a sectors de l’electorat del seu àmbit ideològic (social-demòcrata i anticapitalista) que no han estat tradicionalment independentistes, però que ara podrien donar suport a un procés constituent atractiu. Desgraciadament, les dues estratègies són de mal combinar. Es tracta de parlar d’independència o de República Catalana: uns apel·len al terreny central, altres a les fronteres. I les dues coses seran molt difícils de combinar pacíficament. I sense una mínima harmonia interna no ens fem atractius.