- Publicitat -
Recentment he tingut notícia de dues opinions sobre la situació política a Catalunya que m'han impactat. Una d'aquestes és una frase de Salvador Cardús on afirma -referint-se sintèticament a la utilització de la violència- el que segueix: “Hi ha qui preferiria una confrontació directa. A mi m'agraden més demostracions de força com la d'avui a Brussel·les. Amb les primeres, perdem. Amb les segones, guanyarem.” L'altre és un llistat quasi inacabable de Clara Ponsatí -la nostra estimada consellera d'Ensenyament a l'exili- segons el qual no és possible desplegar la República si no es donen les condicions següents: l'alliberament de tots els presos polítics, el retorn dels exiliats, llibertat d'expressió als mitjans, i final de la judicialització del sobiranisme en la figura de mestres i d'altres figures, públiques o no.
Dues opinions i dos parers que són el reflex que confirma un estat de coses que condiciona la nostra llibertat. No era aquest l'ànim fa uns mesos i, certament, la nostra psique col·lectiva -en boca dels opinadors més influents i polítics afectats- escora cap a un marc de supeditació on la nostra voluntat accepta el rol de submissió a partir de la teoria de la violència i el seu monopoli en mans d'un Estat que ningú tutela.
Submissió que ens resulta còmode a fi de no haver d'afrontar la veritat. I és que l'emancipació nacional implica una elevada dosi de conflictivitat. Una dialèctica que no necessàriament ha de ser violenta -en els termes que ens vam autoimposar com a excusa- però que sí que demana que es passi de l'estadi de “subjecte sotmès a coacció” a l'estadi de “subjecte polític sobirà”. Al capdavall, la “subjecció” -la moral de l'esclau- és l'arquetipus que marca una actitud estàtica en contrast a una lògica subversiva de revolta, és a dir, de gir utòpic, difícil d'assumir en el si d'allò que es coneix com a societat benestant.
Dit altrament, el confort d'un individu no ajuda a re-voltar una situació que no es percep com d'opressió. I si bé la nostra lògica entén que aquesta opressió és ben real, els límits del nostre radi d'acció quotidià ens conformen al paper de víctima passiva. Només així es copsa el relat de Clara Ponsatí -i de tots els partits que l'han comprat- on res no és factualment possible fins que el règim -Madrid- ens condoni les penes i no es retorni a una certa normalitat -cosa que el susdit règim mai farà, car justament ens obriria les portes del cel i deixaria via lliure per tal de poder fer efectiva la República.
No estàvem preparats, diuen. És aquest un mot que, degudament disseccionat, apunta a una intenció que pressuposa albir. Pre-parar és “parar” prèviament allò que s'ha d'escometre. Un escenari natural que demana implicació. Cinc anys i tot es va esfondrar en quinze dies. No hi ha cap raó -ni la violència retòrica amb què l'Estat ens ha enredat- que justifiqui el retorn vers a unes formes on la humiliació esdevé el pa de cada dia i l'absència d'ofensiva la clau de volta de la nostra estratègia perdedora. En el darrer segle i mig sempre hem renunciat a fer el pas definitiu: pesa massa la frase d'Espartero. Per això no puc compartir la sentència de Salvador Cardús, fins i tot a l'hora de conjugar els verbs. “Perdem” és el present d'indicatiu -l'ara on la derrota és l'amenaça que traça en l'horitzó un futur ombrívol si ens enfrontem definitivament a l'Estat. I “guanyarem” evoca un trist futur que mai arriba -la casuística històrica és demolidora en termes d'estadística. Creure -ni tan sols pensar- que l'Estat dialogaria era inversemblant. Plantejar ara una futura negociació amb l'Estat -i la Unió Europea- és la negació d'emancipar-se en les pròximes dues o tres generacions. Aquest és el sentit de la República proclamada. Fer-la efectiva ara -en cas de majoria absoluta en les pròximes eleccions- i deixar enrere l'agonia -“parar” allò que ens precedeix- o passar pàgina i oblidar per sempre més el tema.
Publicitat
