Independència o mort… de la llengua

 
Aquest és el títol d’un llibre que ha editat Voliana Edicions, editorial que pertany a l’autor del llibre, Jordi Solé i Camardons. El llibre té un pròleg de Patrícia Gabancho, i dos escrits d’Introducció, un que explica el per què del títol del llibre i el seu significat més profund. Entre el pròleg i la introducció hi trobareu una visió des d’Elx, de Joan-Carles Martí i Casanova. Són exactament 19 escrits els que formen el cos del llibre, dividit en quatre parts i si comptam pròlegs, introducció i epíleg són vint-i-quatre. La primera part i més extensa tracta sobre reflexions i propostes per a fer possible la normalitat lingüística als Països Catalans, la segona explica com ens relacionaríem amb la resta del món, en esser independents; la tercera aconsella què cal dir i fer avui i la quarta aporta dos documents: un manifest adreçat als professors, plantejant la necessitat de la sociolingüística i l’altre és una extensa comunicació presentada el 1989 en un Seminari psicoesteta per promoure la independència. Si a tot això hi afegim un Epíleg on explica la seva trajectòria com a independentista, una bibliografia dels articles originals, la bibliografia de l’autor i la que va citant en els escrits i que apareix a peu de pàgina en el lloc corresponent, podreu tenir una visió aproximada de la composició del llibre.
 
En Jordi Solé ens diu que “Independència o mort de la llengua és la divisa alliberadora de què parteix aquest recull d’escrits elaborats des de la consciència lingüística a l’entorn de la situació de l’ús social del català i de l’anàlisi de tot allò que ens acosta més a la substitució lingüística o mort del català o de tot allò que ens pot allunyar d’aquesta mort tot acostant-nos a l’anhelada normalitat d’ús del català.” Pens que metafòricament o realment, l’ús dels punts suspensius està molt ben aconseguit perquè no tan sols moriria la llengua, sinó que amb ella moriria la cultura, la identitat, la nació, en definitiva… el poble. D’aquí l’encert del títol i tesi del llibre. En Jordi usa la paraula lingüicidi per indicar el delicte que cometen els que volen destruir el català, paraula que també he usat moltes vegades i que la primera vegada que ho vaig fer en públic va ser en una taula rodona a Artà on hi havia el qui llavors era conseller d’Educació Bartomeu Rotger, que es va estranyar molt de ser acusat de lingüicida.
 
Entre les reflexions i propostes per a fer possible la normalitat lingüística als Països Catalans, en Jordi ens anima a canviar les normes d’ús vigents (la coneguda de convergència cap al castellà). Per canviar això és necessari canviar el context, és a dir, que la majoria de coses funcionin en català. Així canviaria el comportament lingüístic.
 
Ens recorda que entre els que pensen que la llengua catalana es troba en una mala situació i els que creuen que la normalització avança decididament, existeix una realitat, que és la que interessa analitzar. Parla de la grisor de les zones urbanes: Barcelona, València, Alacant, Perpinyà, Palma, on els múltiples esforços s’estavellen contra l’estultícia i la tossuda deserció lingüística.
         
Ens explica, igual que ja ho ha fet Bernat Joan i Marí, que a Europa, les normalitzacions lingüístiques reeixides han estat les d’aquells pobles que han sabut independitzar-se i fa un retret als polítics actuals del Principat quan diu: “I els nostres representants polítics que s’autoanomenen “nacionalistes” o “catalanistes” haurien de ser conseqüents i ser els primers a mirar Europa amb aquests nous ulls, deixant enrere les vies mortes que no duen enlloc o la cega dependència històrica espanyola.”
 
Afirma que s’ha de trencar amb la norma de subordinació del català al castellà. I d’aconseguir aquest canvi de norma d’ús en responsabilitza els governs de torn. Pensa, i jo també, que depèn de tots, però en primer lloc, no ho oblidem, depèn dels responsables polítics.
 
Sobre els Països Catalans i la independència ens explica el següent: “…la unitat del conjunt de la nació catalana és tan important, que alguns seríem més partidaris de trobar fórmules intermèdies, més acostades, per exemple, a un estat lliure associat però amb una federació amb la resta dels Països Catalans, -si fos possible- que no pas trencar del tot amb Espanya però obrint amb aquesta ruptura profunds abismes polítics amb el País Valencià i les Illes.”
 
Ell diu que també està d’acord amb López Bofill amb altres aspectes de la independència i la relació amb Espanya. Diu que: “Ens fa veure, amb encert, les conseqüències –extremadament negatives per a Espanya- que tindria a Europa una possible repressió armada espanyola en un procés d’independència català.”
 
Jordi Solé ens adverteix que la potenciació actual del trilingüisme pot causar una ferida mortal al català, ja que es pretendrà imposar un nou bilingüisme: l’anglès-espanyol per a substituir l’espanyol-català.
 
Aquest ha de ser el llibre de capçalera de totes les persones que estimen la llengua catalana, ja que el pensament de Jordi Solé i Camardons s’haurà de tenir en compte si se la vol salvar de tots els perills en els quals la vol tenir submergida l’Estat espanyol i també s’hi haurà de tenir a l’hora de trobar una sortida definitiva en el camí de la normalització, que no és altre que la independència.