Finalment, ara ja hi ha data i pregunta. Tanmateix, allò que més importa de l’anunci en relació a aquestes dues dades és el caràcter vinculant del referèndum. La paraula que ha emprat en Carles Puigdemont en el seu discurs és “mandat”. D’altra banda, entristeix la lectura d’alguns articles a la contra en relació al concepte de “República”. Car, resulta evident l’estratègia d’arrossegar els federalistes més en sintonia amb un possible canvi de règim fàctic, i d’aquí la inclusió d’aquesta en la pregunta que es formula. Hi ha qui ho ha volgut vincular sense manies a la Guerra Civil –gent intel·ligent del cercle sobiranista que, cal dir, en veritat, no volen ni desitgen la independència de Catalunya.
I és, precisament, aquest anhel de negociar fins al final el que pot fer descarrilar un procés polític que, en contra d’allò que algunes veus afirmen, s’està allargassant en demesia. Perquè, diguem-ho clar i alt, ara no hem arribat fins aquí per encetar una negociació sobre l’Estatut del 2006. A parer meu, no anuncies un referèndum –data i pregunta binària– per després fer una sort de marxa enrere. Per això es comprèn la precaució –tothom té al cap la devaluació del 9-N– i, fins i tot la sorna, d’alguns dels sectors més ferms que, des d’una perspectiva compromesa, examinen escèpticament el que fins ara és un anunci –i, encara no, una convocatòria en sentit estricte.
Al capdavall, dins el món sobiranista, hi ha poderosos interessos oberts a negociar amb la maquinària de l’estat. D’aquí que sigui pertinent recalcar –altra volta– que una de les forces de xoc pacífiques d’aquest procés, és el poble de Catalunya. Si més no, la lliure voluntat de tots aquells ciutadans que han entès que la llibertat és un bé imperatiu. Que el dret a l’autodeterminació s’ha d’executar –unilateralment o de manera acordada– com una etapa imprescindible de l’emancipació d’un poble. Fins on, torno a preguntar-me, estem disposats a arribar –sempre pacíficament– si es dóna un intent de reconduir les coses per part del govern de Catalunya –producte d’una negociació in extremis o, pitjor encara, amb motiu de la mesura més lògica que pot prendre l’estat espanyol en contra de la celebració del referèndum: la intervenció de la policia catalana. No debades, és aquesta una de les funcions previstes en la llei de seguretat nacional (LSN), avalada el proppassat mes de novembre pel Tribunal Constitucional.
Torno a insistir en una idea cabdal: si el govern de Catalunya vol tirar endavant el procés d’autodeterminació per mitjà d’un referèndum, en el marc actual de la Unió Europea i en el marc d’unes mínimes garanties en el si d’un estat de dret, el govern central no té cap possibilitat legal d’aturar la convocatòria a urnes si no és per mitjà de la força. Si hi hagués marxa enrere, tot plegat hauria estat un frau polític de dimensions extraordinàries; ja que l’estat espanyol no pot suspendre l’autogovern –l’article 155, en contra d’allò que sovint s’afirma, no ho autoritza i, en aquest sentit, hauria de signar-se un decret-llei d’intervenció de l’esmentat autogovern, d’impossible constitucionalitat. Dit altrament, un cop es convoqui el referèndum només hi ha una alternativa: celebrar-lo. Si, ara per ara, Puigdemont i Junqueras saben que no es pot pas celebrar i, tot i així, el convoquen, estaran incorrent –ho he esmentat abans– en un frau polític.
En aquest àmbit específic, cal destacar la importància de la llei de transitorietat jurídica –que, recalquem-ho, és o serà una llei de ruptura unilateral amb una part de la legalitat vigent a fi de crear un marc renovat, que empari el concepte de “legitimitat democràtica” –on ha de quedar ben clar el marc de la consulta vinculant (si no es fa així, s’incorrerà en una inevitable inconstitucionalitat processual) i, sobretot, la transmissió de la potestat en el comandament de la policia catalana. Dit altrament, només Carles Puigdemont sap ara mateix si vol arribar fins al final d’un procés que per força haurà d’implicar que el conseller d’Interior, en Jordi Jané i, encara més, el director general de la policia, Albert Batlle, estiguin a disposició del president de Catalunya a partir del mateix moment de la convocatòria de referèndum. República o estatus quo. En uns pocs mesos, la resposta: entre l’exercici del dret a l’autodeterminació o la mera escenificació, hi ha la distància que separa la llibertat d’un poble de l’enèsima derrota de la seva voluntat.
