He de confessar que em fa recança aquesta càpsula a l’entorn d’una qüestió que em sembla evident i de la qual ningú en parla gaire. I és el paper que tindran els Mossos d’Esquadra en el futur. Un futur que no vull limitar al referèndum –a confirmar-se la seva celebració, atesa l’absència de data i pregunta a tan sols vuit mesos vista–, sinó que el faig extensiu en el cas d’unilateralitat si es dóna una improbable –si més no ara per ara– declaració d’independència.
En aquest sentit, l’actual conseller d’Interior, Jordi Jané, fou ben hàbil en afirmar el passat mes de desembre que els Mossos d’Esquadra “compliran amb la llei vigent a Catalunya”. Cosa que és el mateix que no dir res, car la vigència de la llei es pot veure afectada –en uns mínims que són imprescindibles– mitjançant la denominada Llei de Transitorietat Política.
Entenc molt bé la delicadesa de l’afer i el silenci a l’entorn de la qüestió. Però hi ha un moment en què has de començar a reflexionar sobre qüestions fonamentals com si realment els nostres líders polítics estan disposats a tirar endavant –fet que implica ja no mirar enrere. Perquè si això és així –ho recordava recentment Hèctor López Bofill– cal una mínima estructura de poder –o força de xoc– a fi de mantenir el nou statu quo. I no ens enganyem, aital força de xoc és un funcionariat mínim al servei del nou estat –o del seu projecte– i, en conseqüència, tenir la garantia que la seguretat a Catalunya estarà al costat del nou poder constituït. Caldrà mobilitzar-se -com ja ho estem des de fa un lustre o més i tot- pacíficament sempre i caldrà també saber qui és qui arribada l'hora.
