Em permeto transciure un brillant pregó del científic Pere Joan Cardona, republicà de pedra picada i que és un clam a l’optimisme i a l’esforç
De l’èxit del fracàs entusiasta, de l’individualisme col·lectiu o de què puc fer jo pel meu país
25-08-2012
A càrrec de PERE JOAN CARDONA, científic manresà.
Il·lustríssim Senyor Alcalde de Manresa i membres de la Corporació. Autoritats convidades. Senyores i Senyors. Amigues i Amics.
Un dels meus primers records de Manresa es remunta a quan era molt petit. Agafat de la mà de ma mare, la Conxita, vam travessar la carretera de Cardona per davant de cal Perdiu en vermell. Se’ns va acostar immediatament un d’aquells urbans vestits de blau marí amb corretjam i salacot blancs, per renyar -nos: «¡Señora, vigile!» Trenta anys després, enmig d’una conversa trivial, el meu germà etzibava a ma mare: «és que tu de castellà no en tens ni idea…». No era una afirmació gratuïta: jo no l’havia sentit parlar mai en castellà… Ella es va emprenyar i per primera vegada a la vida, i última, la vaig sentir en castellà: «¡Escuche usted, yo me he educado y hablo el más exquisito español de Salamanca, que se ha creído!»”.
I vull enllaçar aquest record tendre amb una altra anècdota d’un gran manresà que vaig poder tractar: el Dr. Ramon Llatjós. El ginecòleg manresà per excel·lència de la postguerra, i catalanista de referència, del qual probablement es coneixen menys les seves gestes a l’època republicana: com a jugador de la Selecció Catalana de Futbol que havia de participar als Jocs Olímpics de Barcelona estroncats per l’«Alzamiento» del 18 de juliol; com a salvador de la Mare de Déu de Santa Anna de l’odi anticlerical; o com a presoner a Santa Clara, en ser detingut pels rebels després de defensar, fusell en mà, la legalitat republicana des de la nostrada torre de Santa Caterina… Doncs bé, un dia el seu fill Roger, amb qui vaig compartir tota la meva adolescència, se’m va adreçar tot enriolat: «Ostres, ahir em pensava que el meu pare s’havia ferit!». I va seguir: «Era de nit, estava estudiant i de sobte sento que algú de casa xiula l’himne d’Espanya. Surto de l’habitació i observo que és el meu pare qui ho fa bo i caminant parsimoniosament pel passadís que connecta el menjador amb el garatge, seguit pacientment pel Ferm. Pots comptar que vaig anar a dormir ben preocupat. Avui, quan me’l trobo a la cuina per esmorzar li demano explicacions i ell tot enriolat em comenta: no pateixis, és que tenia son i volia anar a dormir abans d’hora. Per evitar les protestes del Ferm, que està tan habituat a sentir l’himne espanyol en acabar-se l’emissió de la televisió, vaig pensar que el xiularia jo mateix i el podria dur al garatge tranquil·lament…»
Donat que tinc el privilegi de parlar-vos en una sala tan emblemàtica pel catalanisme com és aquest Saló de Plens, on entre els dies 25 i 27 de març de l’any 1892, ara fa tot just 120 anys, es van aprovar les Bases de Manresa, vull fer-vos notar com la relació malaltissa amb Espanya ha marcat la meva infantesa i joventut manresana. Com els concerts de l’Orfeó Manresà, observant l’audiència alçant-se com un ressort en entonar-se el Cant de la Senyera; o quan per Sant Josep aquells senyors ferrenys, de veu bregada, guarnits amb barretina, estendards amb les quatre barres, cullerots immensos de fusta, mall i martell entonaven Les flors de Maig davant de casa a la Plaça Clavé, per honorar el Mestre del Cant Coral; o la imatge habitual dels grisos brandant material antidisturbis patrullant pel carrer d’Urgell, mentre tot de jovent parapetat dins del portal del Centre Excursionista del Bages els dedicava els més sonors penjaments!
Música, o soroll de fons de la meva infantesa, joventut i… de maduresa, encara. Com un molest acufen, es parli del que es parli: de receptes de cuina, d’esports, de comerç, d’indústria. Siguis on siguis, fins i tot en l’indret planetari més remot que us podeu imaginar, o en el més especialitzat dels congressos científics, es parli de bonança o de crisi, sempre que encenem la ràdio o la tele, obrim el diari o ens connectem a Internet, de primer plat o per postres: el nostre constant conflicte amb l’espanyolitat. Aquests tres-cents anys d’espanyolitat, que espero que s’acabin considerant com una anècdota, històricament parlant.
Manresa va ser una de les tres grans ciutats del Principat a l’Edat Mitja, juntament amb Barcelona i Perpinyà. Els nostres avantpassats ho van saber cristal·litzar construïnt la Seu i amb el consegüent trasllat dels Cossos Sants -Sant Fruitós, Santa Agnès i Sant Maurici Gloriós- que celebrem anualment, com avui mateix, per la nostra Festa Major… fet que, val a dir, ens va merèixer l’epítop de «Manresans: lladres, pillos i gormands» per part dels espoliats ciutadans de Sant Fruitós… Posteriorment, vam saber enfrontar-nos al bisbat de Vic, ajudats (això sí) per una Llum misteriosa provinent de Montserrat, i vam poder construir i defensar la Sèquia, que ens va donar la prosperitat necessària per impulsar decididament l’horta i, posteriorment, l’artesanat i la indústria; i que encara a hores d’ara ens proporciona aigua a dojo. Estructurats inicialment com a Comtat de Manresa, un dels vuit comtats que van configurar Catalunya des de l’inici juntament amb els de Barcelona, Girona, Osona, Besalú, Cerdanya, Berga i Conflent, ningú no en recorda els seus Comtes o estendards. Perquè Manresa fou una de les primeres ciutats de Catalunya, gràcies a Pere III i, per tant, directament protegida pel seu Comte-Rei, exempta de vassallatges feudals i, en conseqüència, niu de llibertat i progrés. El mateix esperit que ens feu abraçar el darrer gran projecte de País: el de ser l’Holanda de la Mediterrània, i ens va fer ser abrandats seguidors de la causa austriacista, fet que vam pagar ben car en ser castigats pel bàndol borbònic amb el gran incendi de Manresa. Un incendi curosament silenciat per la història oficial que ha hipertrofiat el causat posteriorment per les tropes napoleòniques i que fou de molt menor abast.
I és que l’«èxit és anar de fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme». Com a manresanes i manresans hem de tenir ben presents aquestes paraules, de Sir Winston Churchil, expert en tota mena de derrotes sonades. El nostre projecte com a col·lectivitat, com a ens cultural, com a bressol de la civilització europea durant aquests últims tres-cents anys no ha fet sinó acumular derrotes, farcides momentàniament de victòries pírriques, però derrotes al cap i a la fi. I malgrat tot, no hem perdut l’entusiasme. Fins i tot quan l’agressivitat cada vegada se’ns presenta més sofisticada, més glamurosa. El concepte de «cosmopolitanisme», el concepte «home de món», que no amaga cap altra cosa que un recargolat espanyolisme visceral, i que t’arriba a etzibar sense complexos sentències com ara «… ¿y tú en que idioma hablas a tus hijos?» per part de professionals amb alta qualificació, de cultura exquisida, gent viatjada, però que porten incrustat el gen espanyolista (i per tant anticatalà) conscientment, o, el que és més trist, inconscientment. Nosaltres seguim amb el nostre entusiasme ancestral, totalment natural, d’altra banda. Jo, que també sóc viatjat, mai no m’he trobat cap col·lega de cap país que s’autodefineixi com a «cosmopolita». Tothom es defineix com a anglès, hindú, o xosa… Fins i tot els ciutadans que hom considera més desarrelats, els dels Estats Units d’Amèrica, no paren de brandar insistentment en les seves cançons el «country road, take me home», enyorant constantment el camí comarcal que els portarà a casa.
La casa de la seva infantesa, la seva pàtria. I aquest concepte m’agrada, el de la pàtria de la infantesa: Manresa. Una pàtria que les manresanes i els manresans hem tingut la saviesa d’incorporar voluntàriament a una Pàtria encara més gran, a un projecte col·lectiu ben dimensionat i sostenible, que ha sabut construir una cultura i llengua particulars i per tant, una manera diferent de mirar i interpretar la realitat, amb referents propis, amb defectes i savieses propis, amb una manera pròpia d’adaptar-se als reptes que la natura ens imposa. En definitiva, després de viure més de mil anys com a col·lectiu humà, podem dir des d’un punt de vista darwinià, que hi ha una varietat d’evolució de l’espècie humana, i que és la manera evolutiva catalana.
I aquest referent col·lectiu tan marcat ens ha fet sentir confiats i segurs en el nostre periple vital, simplement perquè potser no podem predir el futur amb precisió, però tenim un passat, tenim una història, i el fet de seguir recordant-ho és la prova més contundent que malgrat les adversitats, continuem sent aquell col·lectiu en el que ens vam embrancar fa centenars d’anys. En definitiva, si d’alguna cosa estem segurs és que el nostre col·lectiu és manresà, que en va construir un de més ambiciós: el català; i que si ha perdurat durant mil anys, en pot perdurar mil més. I aquest entusiasme és el que ens conduirà a l’èxit.
Precisament en moments tan crítics com els actuala, també em ve el record infantil del senyor Bacardit, un sabater del carrer d’Urgell que subsistia ben precàriament. Recordo una vegada que em van enviar a casa seva per portar-li unes sabates per arreglar. Mai no he vist una casa tan miserable: fosca, humida, amb les rajoles del terra fetes a miques, i una llum ínfima al final d’una sala grandiosa, buida, on només s’entreveien els estris per treballar les sabates, i aquella figura encorbada treballant-hi pacientment. El senyor Bacardit, sempre vestit d’obrer amb camisa i pantalons de blauet, el davantal atrotinat; desdentat, barba esfilagarsada de quatre pèls blancs, deixada… I després la seva presència a ca la Lletera, quan me’l trobava que venia a buscar un iogurt i en marxar les veïnes comentaven que aquell iogurt era el seu únic sopar. La solidaritat de les mateixes veïnes que es tornaven per portar-li almenys un cop al dia part del menjar que cuinaven… Després de tants anys de bonança aquestes imatges o semblants tornen a sovintejar, imatges que tornen a veure els nostres fills i que recordaran tota la vida. Com quan la setmana passada en entrar a casa tornant de jugar a futbol amb els meus, un veí agitat era al portal cridant, plorant la seva desgràcia: «Jo tenia trenta treballadors i ara no tinc res, faig 50.000 pressupostos, però no em surt res! Ajudeu-me, porteu-me al metge o faré una bestiesa…» I llavors es va acostar amenaçador als meus nens: «I vosaltres no feu com jo: estudieu, estudieu molt, m’enteneu?»
De ben segur els meus fills recordaran tota la vida aquest episodi, i em serveix per il·lustrar la paradoxa: es diu que la nostra joventut és, de fet, la més ben preparada de tota la història, intel·lectualment parlant vull dir, és la que més proporció d’universitaris ha tingut mai. Igualment, mirant les estadístiques, en l’àmbit del coneixement, Catalunya se situa entre els vuit països que genera més articles científics a nivell mundial. És a dir, malgrat que es pugui dir que la bombolla immobiliària ens ha portat a perdre una gran proporció de joves en ser cridats a l’obtenció de diner fàcil, intel·lectualment parlant seguim essent líders en coneixement… Com s’explica doncs que estiguem en crisi?
És evident que si no forméssim part d’Espanya, Catalunya no patiria la crisi. Un dels factors clau de la qual és el fracàs de l’Estat espanyol com a projecte creïble financerament parlant. Espanya ha estirat més el braç que la màniga portada pel deliri de grandesa que va començar fa tres-cents anys en voler convertir gran part de la península en un hinterland de Madrid. D’aquí la planificació delirant de fer girar totes les infraestructures a l’entorn de Madrid, perquè totes les decisions que es prenguin a l’Estat passin necessàriament pel vistiplau madrileny, a través d’una casta d’alts funcionaris anquilosada, a la qual sembla que només s’exigeixi lleialtat al projecte espanyol. Uns funcionaris atipats amb prebendes i bons sous, i gens habituats als canvis immediats tecnològics, de coneixements, i encara menys als dinamismes financers. Una casta, doncs, provinent dels cànons del segle XIX, o millor, del segle XVIII, avesada a manar en castellà i només en castellà. Una casta que, simplement, no és que no sàpiga parlar xinès o àrab per intentar entendre el món: és que no sap ni parlar anglès! Madrid, doncs, com a centre de decisió de tot el que sigui important. Madrid connexió amb el món, en castellà, això sí. D’aquí precisament el curiós concepte «cosmopolita» inherent en el nacionalisme espanyol: tot el que no passi per Madrid no existeix planetàriament parlant.
I tenen raó. Desenganyeu-vos, malgrat tots els esforços que hem fet, Catalunya no existeix al món. Ans el contrari, el concepte de catalanitat es veu com a sospitós, perquè no està homologat amb el passi d’un Estat propi, és una nosa, un conflicte. Fins i tot és sospitós de terrorisme. En aquest sentit, repeteixo la clarivident al·locució que va fer l’Antoni Bassas en les Primeres Jornades d’Emprenedoria organitzades per la UOC i la FUB el mes de maig passat, explicant com ens veien els americans. I aquí ens hem de posar seriosos: des de l’últim període d’aquests tres-cents anys, el marcat per la mort de l’últim dictador espanyol, els catalans no hem fet els deures. Ens pensàvem que donant-nos a conèixer al món «fent país» n’hi hauria prou per mantenir el llegat dels nostres avantpassats, i això ens servia. Perquè la por a l’agressivitat espanyolista, de la força de les armes, era massa propera. Però avui dia, dins de la Unió Europea, es fa difícil d’explicar al món que no tenim un Estat propi perquè tenim por que ens enviïn els tancs. Això és simplement inconcebible. Per tant, el primer que cal per sortir de la nostra crisi és tenir un Estat propi, eficient. Que no li calgui patrocinar el deliri inoperant del peatge madrileny per poder relacionar-se amb normalitat amb el món. En aquest sentit, l’oportunitat històrica és clara: l’Estat espanyol ja ha estat definit com a inoperant i inviable per la Unió Europea. Ja no serveix ni l’espoli fiscal a Catalunya per mantenir-lo. L’últim cartutx colonial d’Espanya s’ha exhaurit, no perquè hagi perdut militarment, sinó perquè ja no serveix per costejar la seva grandesa: el deute és massa gran.
Malgrat tot, si bé la independència és la condició sine qua non per sortir de la crisi, no és suficient. Com a Estat català també hem de fer uns altres deures que passen per fer servir les nostres fortaleses de manera eficient. En aquest sentit tenim sort. Tot sembla indicar que la millor manera de sobreviure en el que s’anomena «societat del coneixement» passa per les microempreses. I en això som líders: a Catalunya el 90% de les empreses que tenim són d’uns cinc treballadors, lluny de la grandiloqüència que ens han venut sobre la necessitat de generar multinacionals, empreses grans i fortes que ara veiem com es van ensorrant pel seu excessiu cost estructural i energètic. Les empreses actuals han de ser dinàmiques, molt flexibles, focalitzades en productes específics, identificables, creïbles, amb estudis de mercat concrets, revisables, amb recorreguts amb una predictibilitat raonable, a curt i mitjà termini. Aquest és el producte que vol l’inversor… I quin inversor?, em direu. No hi ha crèdit ens diuen. Es veritat, no hi ha crèdit. El crèdit dels bancs, se sobreentén. La majoria de bancs han enterrat els diners en el totxo. I prou feina tenen a renegociar el seu propi forat. Quan parlo d’inversors vull dir un nou tipus d’inversor, en un sentit més ampli, amb un sentit de risc molt més gran. L’inversor actual és aquell que obté beneficis del seu negoci.
Oi que sembla impossible? És que els mitjans de comunicació també n’haurien de parlar. Afortunadament la majoria dels negocis segueixen en peu, no tenen uns guanys tant alts, però en tenen. Vull dir que la notícia és que hi ha un 75% de població ocupada, més que n’hi hagi un 25% d’aturada. Invertir en totxo ja no és pròpiament una inversió perquè els rendiments són dubtosos, i requereixen inversions quantitativament importants, per no parlar de la borsa o de productes bancaris més o menys estrafolaris. Llavors, ¿què fem amb els guanys que encara es generen? Doncs dedicar-los a activitats productives amb un guany proporcional a un risc empresarial raonable. Vull dir que s’està tornant a una economia productiva de bo de bo. La gent comença a invertir en projectes ja sigui a tall individual o creant petites societats d’inversió a partir de l’associació entre persones afins, per tal de diversificar les seves economies, formant part directament de l’accionariat d’aquestes microempreses noves. Tornem de nou a la idea de posar els ous en diferents cistells, en el sentit més genuí, és a dir, fugint dels intermediaris clàssics.
«Pensa globalment, actua localment» ens deia als anys seixanta René Dubois, probablement el microbiòleg més important i menys reconegut, descobridor del primer antibiòtic (la graminicina) i gran lluitador contra la tuberculosi. Algú es pensa que amb una microempresa de cinc treballadors no es pot transformar el món? ¿Què va fer en Bill Gates, doncs? ¿Per què una microempresa manresana no ha de poder generar un producte revolucionari avui dia? ¿Per què actualment el tren triga més a arribar a Barcelona que als anys trenta? La pregunta és: ¿qui vol anar a Barcelona? Ja no cal anar a Barcelona! Des de Manresa et pots connectar amb tot el món! A temps real! La visibilitat avui en dia està garantida… això sí, només cal fer un bon producte, un bon projecte. I en aquest sentit, Manresa, per la seva qualitat i cost de vida, les infraestructures raonables, l’entorn cultural i ambiental, pot ser, ha de ser, un atractor de microempreses, d’emprenedors que generin riquesa i teixit empresarial.
I si fracasso? Aquesta és la gran pregunta. Aquesta és la qüestió clau! De fet, aquest ha estat el motor de la gran il·lusió dels nostres joves: ser funcionari, cercar la seguretat, fugir del fracàs. No vull relativitzar el concepte de la caiguda, del fracàs. De nou recordo en Churchil: «l’èxit és anar de fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme». A nivell col·lectiu sembla que el tema del fracàs el tenim interioritzat. Els catalans hi estem avesats! Ara bé, a què no estem avesats és al fracàs individual. Què diran? És la pregunta que ens tortura…
Mireu, en aquest sentit el sol fet que jo tingui l’honor de fer el Pregó ja és un triomf notable. Més enllà del meu èxit acadèmic, a mi se’m coneix popularment per ser l’inventor de la vacuna RUTI, la vacuna de la tuberculosi que es podria comercialitzar cent anys després de la que varen fer Calmette i Guerin, la vacuna BCG, que a casa nostra es va administrar fins l’any 79, quan es va considerar que ja no oferia protecció. Doncs bé, sapigueu que la vacuna RUTI ha de passar encara l’última prova, la definitiva, amb què hem de demostrar la seva eficàcia comparant la incidència de tuberculosi entre vacunats i no vacunats… Això ho sabrem d’aquí a uns tres o quatre anys. És veritat que ja tenim finançament (que és el més difícil d’aconseguir)… Però també és cert que aquesta prova pot fracassar, i que la vacuna no es comercialitzi mai! Horror, el fracàs! I llavors, ¿jo què hi faig aquí?! Com és que es dóna el privilegi de llegir el Pregó a un fracassat potencial?
Doncs bé, perquè el fracàs forma part de l’èxit. Aquest és un concepte molt important! Mireu, als Estats Units d’Amèrica, el nombre de fracassos en empreses té un apartat especial a l’hora de confegir un currículum. De mitjana, l’emprenedor americà fracassa 3,75 vegades abans no triomfa. Contràriament, el 65% dels emprenedors de casa nostra que fracassa, no ho torna a intentar. Hem d’incorporar doncs el fracàs a la nostra vida, sense sentir-nos fracassats… fent que formi part de la nostra cultura de l’èxit.
Alguna vegada m’han preguntat: i els que no emprenen? ¿I dels que no són capaços d’emprendre, de tirar endavant noves idees… què en farem? En primer lloc, permeteu-me que ho posi en dubte: què vol dir «no ser emprenedor»? Ser nostàlgic d’una plaça de funcionari, d’una feina segura sense alts ni baixos? O simplement tenir «poca empenta»? Afortunadament, el que avui potser no es considera un perfil d’emprenedor, no vol dir que d’aquí a uns anys no tingui el perfil ideal. D’aquí el concepte important de massa crítica, de capital humà, la importància de la diferència, de la capacitat d’interpretar la realitat des d’un altre punt de vista. En un món tan canviant i dinàmic, les oportunitats es multiplicaran perquè el concepte monopolístic de les idees, fins i tot de les feines i les modes, tendirà a desaparèixer i els projectes empresarials es multiplicaran, potser seran de curta duració, però cada cop n’hi haurà més: tothom tindrà la seva oportunitat.
I com comencem? En què som forts a Catalunya? A què podem orientar els nostres projectes, on podem trobar una base sobre la qual podem començar a construir? En la cultura, la història, en art, la petita enginyeria, l’alimentació, els recursos forestals, la sanitat… Per exemple, hi ha un gran sector, en el qual m’integro jo mateix, que representa el 33% de la inversió pública que són els recursos sanitaris. Aquí tenim una gran massa crítica de professionals ben formats, que tenen una preparació acadèmica boníssima i una gran experiència, capaç de generar moltíssimes idees empresarials. Aquí el coneixement ja hi és… què falta? Fer-lo rendible, és a dir, transferir-lo. Tal com he assenyalat abans, som líders en producció de coneixement, però aquest coneixement no es transfereix adequadament. En aquest sentit hi ha un enorme camp per córrer en forma de professionals capaços d’acompanyar aquest procés de transformar el coneixement en empresa. A Catalunya tenim molt sort, perquè ja tenim un instrument molt important: Biocat. Biocat teixeix una xarxa que identifica i crea sinèrgies entre financers, empreses i centres de coneixement. Els actors estan identificats.
Manca un concepte cultural important que cal impulsar des de les universitats. Malauradament encara s’educa en el concepte de la ciència com a activat «pura», «objectiva». Això és parcialment cert. Com tota activitat humana, els resultats, els experiments són interpretables. El més important en ciència no és el purisme. És el concepte de transparència: tot el coneixement és susceptible de ser qüestionat. Les teories que sorgeixen de l’evidència experimental poden ser sempre superades, i això passa constantment. Tan sols cal la irrupció d’una nova tècnica, per exemple, que permeti fer un tipus d’observació més precisa i que permeti descobrir un aspecte que no s’havia vist anteriorment i que torna obsoleta la teoria prèvia. Dins d’aquest procés, el fet que sorgeixi la possibilitat d’un guany de tipus comercial es percep erròniament com un factor de distorsió, en el sentit que un interès comercial per part del científic podria portar a una manipulació de les dades amb finalitats purament economicistes.
Aquest aspecte és equivocat perquè aquesta manipulació ja existeix potencialment a partir del moment que se cerquen fites purament honoràries, o de promoció professional. Al contrari, és evident que sense la intervenció d’un projecte empresarial avui dia seria impossible de traslladar, per exemple, teràpies als pacients. Per tant, la finalitat de la recerca es perd. D’altra banda, l’empresari també té mecanismes per corroborar que les dades del científic són vàlides o no. Un teixit d’experts i de consultors de perfil professional ho permet. Aquest mecanisme és abastament utilitzat als Estats Units i als països nòrdics, i la dada més interessant en aquest sentit és la proporció de patents generades per milió d’habitants en relació al nombre d’articles científics. Si a Catalunya per cada trenta articles es presenta una patent europea, a Dinamarca i Holanda aquesta proporció es redueix a catorze i onze respectivament. O sigui que van més «per feina» de manera que el coneixement per si es converteix en font de riquesa.
I com es crea un investigador? Com es crea nou coneixement? Això no se sap: el valor afegit no sap que el té ni el mateix individu que el generarà. En aquest sentit cal vetllar pel potencial de cada persona. El coneixement apareix… no necessàriament d’un bon perfil acadèmic, potser al contrari. La innovació sorgeix a partir d’una societat motivada, alertada i receptiva al nou coneixement. En aquest sentit cal dotar els nostres joves d’una mentalitat molt oberta, molt flexible, una mica inconformista. On, per exemple es suprimeixin divisions artificioses com la generada entre ciències i lletres. Un científic mai no ho serà si no sap llegir i escriure molt bé. Llegir i entendre les experiències prèvies suposa el 80% de tota recerca. El concepte de científic lligat al microscopi i al laboratori és obsolet. Cal fomentar la capacitat de la lectura, de beure de fonts diferents. El concepte de flexibilitat curricular. Mireu: quan jo era als Estats Units, vaig conèixer un mestre d’escola que feia una tesi sobre la febre groga; un geòleg que s’havia dedicat tota la vida a extraure petroli, i s’havia convertit en un referent en immunologia de la tuberculosi; un prestigiós professor de biologia molecular que s’havia format com a professor de literatura. Aquestes experiències múltiples, aquesta transversalitat i multidisciplinarietat que tothom cerca en l’àmbit col·lectiu (com el fracàs que dèiem abans) cal cercar-lo a nivell individual. Cal fomentar l’experiència multidisciplinar en l’individu i no s’hauria de considerar com una actitud distorsionadora, sinó enriquidora.
És important que hi hagi diferents cultures al món per veure la realitat de maneres diferents, però encara és més important l’actitud individual de cadascú. Cada persona és única, és especial. «Tots som súpers», diuen els del Club Súper 3. Aquesta és la gran oportunitat, hem de saber aprofitar tota aquesta diversitat que serà la que ens farà progressar.
Però no caiguem en el tòpic que fomentar la diversitat és fomentar l’individualisme! Com a societat hem de fomentar que cada individu se senti partícip d’un conjunt que l’inclou i que és una xarxa de seguretat en tot aquest futur que ens espera canviant i incert. Cada vegada més serà cert allò de l’«avui per tu demà per mi», i convé que com a País continuem creient en l’individu perquè l’individu cregui en el País. En aquest sentit, cal fomentar l’esperit col·lectiu des del punt de vista més àmpliament republicà possible. El Dr. Simeó Selga ja ho explicava: ell volia tornar a la Societat tot el que la Societat li havia proporcionat: la sanitat, l’educació, la seguretat… És curiós que en un país com als Estats Units d’Amèrica en què per anar a la universitat els estudiants paguen des de 15.000 euros a l’any i que s’han d’endeutar molts anys per retornar-ho sorgís un pensament tan adequat com el «no et preguntis què ha de fer el teu País per tu, sinó el que tu pots fer pel teu País».
Penseu-hi, què no fareu per Catalunya?
Manresanes, manresans, espero que enmig de la gresca i la xerinola, agafeu forces per als nous reptes que ens esperen: perquè com diuen uns altres manresans il·lustres: «Cada dia tens una oportunitat, no la pots perdre, has de seguir endavant. Cada dia tens una oportunitat, no la pots perdre, demà potser serà tard».
I si-us-plau, oblideu-vos de rieslings, califòrnies, priorats, riojas, australians, riberes dels dueros o sudafricans:
Brindeu amb magnífics vins del Bages!
Visquin el sumoll, el cabernet franc i el picapoll!
Visca Manresa! i Visca Catalunya!
Moltes gràcies.
