Per bé o per mal, el principal motiu per justificar el procés de secessió de Catalunya és l’econòmic. En aquest sentit, el darrer article d’Elisenda Paluzie o l’última disputa entre dos il·lustres com Xavier Sala i Martín i Luís Garicano no fan res més que confirmar bé aquesta tendència. I que consti que entenc que els economistes han de parlar (no tan sols) d’economia. Dit això, en tots aquests anys d’ençà 2010, he trobat a faltar un debat públic, obert i sostingut en el temps, a l’entorn d’altres qüestions fonamentals com pot ser la lluita pel poder i l’hegemonia en el context de crisi dels estats-nació moderns (ben difícil en un context electoral d’amenaces sense solta per part dels agents econòmics de l’estatus quo espanyol i català).
Confesso que, tal com he expressat en els meus articles a El Punt Avui i a Directe.cat, sento aversió pel paper que l’economia juga en el tauler mundial de la política. És un fenomen que jo anomeno “economicisme”. D’aquí que, en el títol del present article, hagi jugat amb la màxima: “És l’economia, estúpids!” pronunciada en 1992 per un estrateg de campanya de Bill Clinton, James Carville. Una frase que més enllà de fer fortuna, ve a dir que l’interès de l’elector es mou, gairebé del tot, per motivacions econòmiques. I, és clar, votar pensant només en la butxaca és una mala manera d’escollir.
Al respecte, no puc estar-me’n de citar John Maynard Keynes, quan encara no podia ni imaginar que l’economia pura ocuparia el lloc central en el subtil art de la política. Ell, que era economista, afirma, en el “First Annual Report of the Arts Council” (1945-1946), just després de la II Guerra Mundial: “No és pas lluny el dia que el problema econòmic ocuparà el seient del darrere, que és on ha de ser, i que el cor i el cap estaran ocupats o reocupats pels nostres problemes de debò, pels problemes de la vida i de les relacions humanes…”. Una reivindicació de l’humanisme a la recerca d’una humanitat en cohesió amb el proïsme.
És a dir, la fortuna del nostre país no és garantir exclusivament el sistema de pensions o deixar anar de tant en tant promeses bíbliques en el sentit de “viure en un món millor”, sinó de repensar-nos com a model polític a estructurar en relació amb el món i, encara més important, en relació a nosaltres mateixos en termes d’equitat. Perquè es tracta d’una oportunitat excepcional cal entrar en qüestions ètiques cabdals i, això demana, debatre, i si s’escau, esmenar el concepte de poder en una societat que realment vol anar més enllà de la creació d’una entitat política formal -un nou estat-nació- i esdevenir més humana i justa: l’estat com a instrument de benestar i no com a estructura desbocada de control.
Perquè el poder i la seva organització expressa les virtuts d’una societat; n’és reflex, ni que sigui perquè aquesta creu -i ho creu sincerament- que hi ha un fat que impossibilita qualsevol canvi en funció de la premissa: “la realitat és així i no podem canviar-la”. D’aquí les promeses vagues i l’error de deixar per a després qualsevol debat sobre l’afer. Al cap i a la fi, fins on arriba la nostra capacitat de transformació o tot plegat es limita tan sols a un desprendre’s a fi de continuar més o menys igual que abans?
Moderar el poder -redistribuint-lo- com s’hauria de fer amb la riquesa, és una manera de limitar-ne els abusos. De fet, l’estat de dret troba els seus orígens en garantir els drets individuals a partir de l’aplicació de la llei, fet que esborra per sempre més la figura d’un sobirà paternalista i la sobirania passa a mans del poble. Emperò, abans he parlat d’una crisi dels estats-nació, i aquesta inclou el paper cada cop més subordinat del ciutadà en una mena de retorn al rol de súbdit on la veu d’aquest s’escolta vagament cada quatre anys; així com en el paper sobre les estadístiques, autèntiques creadores “d’opinió” que poc o res tenen a veure amb la noció de “veritat” en un marc d’hiperindividualització global.
És, doncs, la lluita pel poder, allò que està en el centre del procés de secessió. I com que el poder és una qüestió ontològica, l’economia no pot reduir llur estructura en termes de creixement econòmic o PIB. L’experiència del poder, en aquest sentit, és decidir el lloc a ocupar en la relació entre subjectes i deixar de ser objecte d’opressió. Al capdavall, independitzar-se significa crear noves dependències a fi de rompre amb les antigues i no repetir els vells errors: cal mirar-se en el mirall i observar les xacres del sistema i situar en el centre del debat el valor d’un vincle entre humans en perfecta simetria.
