Els darrers dies, ja a falta de menys de setanta jornades per a la gran cita del 27-S, han servit per començar a aclarir definitivament el panorama. Es pot dir que la campanya, finalment, ha començat. A veure si arribem aviat als continguts. Per la dreta, Unió intenta desesperadament sobreviure, a base de marcar un perfil catalanista d’ordre, amb Duran amagant-se descaradament per deixar que sigui la cara d’Espadaler la que quedi desfigurada la nit electoral (per cert, quina barra!). De costat, Ciudadanos a la recerca dels suports de l’estabishment, posa cara de centrat i fa veure que (com a gran partit colonial que és) mai ha estat un veritable estilet contra alguns dels fonaments més bàsics de la Catalunya contemporània. Per l’esquerra, la desbandada d’un PSC en caiguda lliure és espectacular: fins ara, Martínez-Sampere, Parlón i Sabaté ja s’han esborrat de les llistes: uns tant, amb la llista civil, i altres tan poc.
La candidatura de confluència a l’esquerra ha triat el nom “Catalunya Sí que es pot”, un dels més estrafolaris, digne d’estudi (si arriba el cas, que sembla que no) a les facultats de ciència política. L’acrònim resultant, CSQEP, realment, No es Pot ni pronunciar: almenys és fidel perquè trasllada la mateixa confusió del missatge que s’amaga darrera una candidatura que, se suposa, ha d’incorporar l’empenta de gent tan animada, de nivell i renovadora com Najat El Hachmi i Antonio Franco. Finalment, avui es presentarà a Barcelona la candidatura decisiva de confluència independentista. Confiem que serà un acte lluït i il·lusionant: la meva insignificant proposta de nom per acabar de descol·locar el flanc del dependentisme d’esquerra és la que porta per títol aquest apunt. Crec que reflecteix justament allò que Convergència, Esquerra i les entitats de la societat civil han decidit compartir en una unitat temporal nascuda de baix: “Independència en Comú”.
