En temps de vaques grasses i en temps de vaques flaques (com el que vivim), és una indecència indescriptible que els executius dels bancs obtenguin blindatges, indemnitzacions, jubilacions, compensacions, o el que vulgueu, multimilionàries. És una deshonestedat i immoralitat impúdica que els causants de la crisi, que només castiga certes classes mitjanes i les classes baixes, puguin accedir a jubilacions d’entre 30 i 90 milions d’euros (cinc mil milions o quinze mil milions de pessetes). Segons la meva manera de veure el món, això són robatoris a mà armada.
El súmmum de la niciesa és haver escoltat que molts de tertulians de ràdios o de televisions (aquests mateixos que ataquen la llengua i el poble català) hagin justificat aquesta qüestió. Deuen ser aquells que es diuen liberals purs i durs, aquells que defensen les desigualtats reals existents. Allò cert és que n’he sentit uns quants que defensaven que això es podia fer perquè eren empreses privades, i una empresa privada és lliure per assignar els sous i les jubilacions que vulgui als seus executius, ja que aquests han realitzat tasques brillants, i que en el món i la bolla no hi pot haver igualació de sous quan existeixen ments tan exquisides com les d’aquests banquers tan intel•ligents.
Empresa privada? Poden fer el que vulguin i assignar-se el sou que els véngui de gust? Amb quins diners? L’única manera que justificaria poder fer això seria si tenien una màquina que en fabricàs, de doblers, i que de tan intel•ligents que són, fossin capaços de fabricar-ne més que els altres, però els diners no els obtenen d’aquesta manera, els obtenen dels seus clients, de les comissions que els cobren, de les inversions (que ara s’ha vist que no eren aigua clara) que fan, de les participacions preferents perpètues que es treuen de la mànega, oferint interessos superiors als normals, perquè la gent hi dipositi el seu capital. Els inversors no llegeixen les condicions d’aquesta inversió, que a vegades poden ocupar 50 o 60 pàgines. I no saben que es reserven el dret a no pagar-los, quan no tenguin suficients beneficis. Amb aquests doblers, que pertanyen als clients enganats, es paguen els seus sous i les seves jubilacions milionàries, i això és un robatori, encara que tot sigui legal i aquesta ha estat una de les causes o la principal causa de la crisi econòmica en què ens trobam immersos. La majoria d’inversors incauts estan agafats per alguna part. Les grans empreses o els grans bancs s’han aturat de pagar els interessos, alguns estan en suspensió de pagaments (concurs de creditors) o a punt de declarar fallida, o han estat salvats amb els doblers del poble. I qui s’atrevirà a dir que això no és un frau amb tota regla? Empresa privada que pot fer el que li passi pels nassos? A veure si despertam d’una vegada!
Ara només faltaria que diguessin que es congelen el sou anual de tres milions d’euros (quasi 42 milions de pessetes mensuals) per esser solidaris amb la gent que pateix la crisi. Aquells que defensen que això pugui existir i que la gent cobri diferent perquè uns tenen més mèrit que els altres, poden afirmar que aquests executius són 500 vegades millors que totes les persones que cobren una jubilació mínima? No és un vertader robatori el fet que qualsevol d’aquests executius cobri unes 500 vegades més que milers i milions de persones que han fet tota la feina que han pogut durant tota la seva vida?
