Incoherències

S’acaba d’aprovar la reforma laboral amb l’argument que Europa demana mesures que superin una situació insòlita d’atur. I és ben cert que calia superar certes rigideses del mercat laboral que impedeixen a molts petits empresaris tenir nous treballadors o continuar la seva activitat. No qüestionaré, doncs, les bones intencions de les mesures preses, però en canvi m’agradaria mostrar la seva insuficiència.

Demanar als treballadors en actiu flexibilitat té tota la lògica, tanta com que a canvi els treballadors assumissin responsabilitats en l’empresa. Deia Gary Hamel que en el model actual empresarial al treballador només se li demana disciplina i eficàcia, però que això només significa una tercera part de la seva capacitat de rendiment. Que el rendiment al màxim s’obté quan hi ha implicació, eficiència, passió per la feina i que aquests objectius s’assoleixen només amb la llibertat i la coresponsabilitat. Fins que la legislació espanyola no promogui la participació real dels treballadors en la direcció de l’empresa (model germànic) o en els beneficis de l’empresa (model anglosaxó) i per tant accedeixi amb transparència als comptes i a les decisions estratègiques, la simple flexibilitat laboral comportarà una baixada per càpita de la productivitat. I els xinesos ens guanyaran la partida en la lliga de la disciplina.

En segon lloc, pretendre que els mercats reaccionin positivament a la simple reforma laboral –cosa que no han fet– sense que hi hagi canvis seriosos en la forma de gestionar el diner públic és una imbecil·litat pròpia del nacionalisme espanyol. Posar per davant la vertebració territorial a l’eficiència econòmica, com ha fet Ana Pastor en ressuscitar el corredor central, afirmar que cal un pla especial per a la desocupació a Extremadura, sense tenir la valentia de suprimir d’una vegada el Plan de Empleo Rural (PER) causa del diferencial sistemàtic de 10% d’atur espanyol i no proposar enviar a casa unes desenes de milers de funcionaris dels ministeris sobrers perquè tenen totes les competències traspassades –cultura, agricultura, etc.–, és donar un molt mal senyal als mercats.

Finalment, en la darrera etapa Zapatero ja vàrem assistir a algunes retallades sense nord en camps clau per al canvi de model econòmic: els programes d’innovació empresarial, Innoempresa, Cenit, AEI. No hi ha hagut cap canvi d’aquesta deriva suïcida per part del govern Rajoy i sí quinze mesos perduts pels responsables catalans de la matèria. On hi havia un pacte nacional per la recerca i la innovació pactat amb empresaris, treballadors i universitats, ha aparegut un immens desert de polítiques d’innovació, amb actituds contràries a la política de clústers, aturant el procés pactat i dialogat de coordinació/fusió dels principals centres tecnològics catalans a l’entorn de l’aliança tecnològica de Catalunya –i volent ara imposar sense recursos i per decret el que es va aturar fa més d’un any–, suprimint, també a Catalunya, programes d’innovació com els nuclis tecnològics, que eren un viver de creació de llocs de treball de qualitat, suprimint Pladetur, un instrument clau per incentivar la creació i millora de serveis i productes turístics en territoris emergents del país, etc.

És desesperant veure que en l’únic que es posen d’acord PP i CiU és a retallar linealment i en una sola vessant del canvi de model econòmic, la laboral. On són les propostes per treure greix de l’administració i no emportar-se la carn i l’os? On és l’aposta decidida per les infraestructures tecnològiques per sobre de les físiques?; de la recerca aplicada a l’empresa per sobre de la recerca bàsica?; de la sanitat primària i preventiva per sobre de l’hospitalària i curativa?; d’uns mitjans de comunicació públics amb finançament privat en comptes de mitjans privats amb finançament públic? Quantes incoherències!