Incerteses sobiranistes

No hi ha acord. Malgrat que alguns patriotes amb més voluntarisme que coneixement de causa insisteixin en que les negociacions per a la investidura del president evolucionen bé, la realitat és que en aquest aspecte concret, les posicions de JxSí i la CUP són allà on eren la nit del 27-S. I si mai hi va haver una esquifida escletxa, les detencions de l’Operació Petrus l’han acabada de tancar.
Durant tota la campanya electoral no em vaig cansar de repetir que a Junts pel Sí només li servia la majoria absoluta. Qualsevol altre resultat comprometia tant el full de ruta previst com la investidura d’Artur Mas. L’aritmètica electoral encara va complicar-ho més amb els 62 diputats de JxSí que necessitaven no ja l’abstenció sinó els vots favorables de la CUP per elegir president i continuar el procés sobiranista.
La conferència de la CUP del 8 d’octubre ha deixat clar que la presidència de Mas –un dels elements fonamentals sobre els qual pivotava el pla dels 18 mesos- segueix en entredit. A dia d’avui no hi ha acord en aquest punt i, de no resoldre’s en els propers dies, podria abocar-nos a unes noves eleccions que serien desastroses per a l’independentisme. Simplement perquè no pots demanar a un ciutadà “el vot de la seva vida” i després llençar-lo a la paperera.
Amb tot, Mas ha comès recentment una relliscada important quan dimarts 13, mentre la consellera Rigau declarava al palau de Justícia, va anar a rebre al Borbó a peu de cotxe com un subaltern, a sobre en un acte on no tenia l’obligació protocol·lària d’assistir-hi. Aquests desafortunats gestos canins del president en funcions amb un dels principals enemics de Catalunya no ajuden a que la CUP es pronunciï al seu favor…
Des del 27-S s’ha anat percebent a nivell de base un cert desconcert, desànim, i àdhuc fractura emocional en el món patriòtic, semblant a la que hi hagué entre CiU i ERC després dels tripartits. De fet, aquest enfrontament (que seria letal per a les aspiracions sobiranistes) és el que esperen amb delit a Madrid. És doncs un fatal error en el qual no hi hem de caure. I tant irresponsable és exigir que una part renunciï al millor líder que pot tenir en aquest moment el procés com imposar que l’altra traeixi una de les seves promeses electorals.
Malauradament és una constant històrica que en moments d’incertesa els pobles ocupats tenen la temptació de passar factura entre els propis. L’independentisme irlandès va patir nombroses guerres intestines, i fins i tot Bolívar va lliurar el patriota veneçolà Francisco de Miranda als espanyols per a que l’executessin. Observem doncs que les defeccions i lluites caïnites no són només pròpies de jueus i catalans.
Aquestes dissensions tenen una explicació psicològica. Segons el professor Carles Muñoz i Espinalt una de les característiques de l’esclau és que se sent incapaç d’analitzar la trajectòria de qui el subjuga. Llavors, quan s’esdevé un revés i no pot resoldre’l eficaçment, descarrega les frustracions contra els seus iguals, és a dir, els que es troben en la seva mateixa situació de prostració. Aquest complex ha afectat col·lectivament als catalans des de la primera meitat del segle XVII, quan per primera vegada sorgeix un moviment separatista autòcton.
Així avui ens trobem que alguns estan donant la culpa del no acord a uns i altres sense tenir en compte que el veritable responsable del nostre atzucac és l’estat espanyol, que ha posat tots els seus recursos institucionals, judicials i mediàtics a estendre el discurs de la por i atiar l’odi anticatalà, i especialment a denigrar als independentistes i intentar amargar la “revolució dels somriures”.
I que gràcies a aquesta campanya furibunda han aconseguit que 1.083.354 “catalans” hagin votat a dues formacions (C’s i PP) que neguen l’existència de la nació catalana i del dret a decidir del nostre poble, que volen acabar amb la immersió lingüística a l’escola, que es perpetuï l’espoli econòmic, i que es persegueixi penalment qualsevol intent de superar les lleis de l’estat opressor. Tots aquests ens volen reduir al no res són el veritables responsables de l’actual impàs. No ens deixem confondre. Ara més que mai cal tenir ben present a quina trinxera està l’adversari si volem reeixir d’una vegada per totes en el nostre propòsit de llibertat.