Al final, l’única vencedora és la mort.
Josif Stalin, membre del partit bolxevic un dels líders de la revolució soviètica. Màxim dirigent de la URSS i cruel dictador de 1924 al 1953.
El 25 de juliol de 1938 i davant del trencament del front del Mediterrani que havien efectuat les tropes franquistes, l’Exèrcit de la República inicia el que serà la darrera i més gran batalla de la Guerra Civil. És una operació planejada pel general Rojo i serà la primera vegada que un gran exèrcit travessi un riu com l’Ebre. La miopia i les postures miserables de les potències democràtiques faran que el material que necessita desesperadament la República no arribi mai a les seves tropes i obligaran a que les Brigades Internacionals abandonin la guerra. Mentrestant Hitler i Mussolini seguiran donant el seu suport incondicional al general Franco. El valor d’aquells homes, molts d’ells catalans, molts d’ells poc més que nens, farà que, malgrat l’esclafadora superioritat aèria i artillera dels facciosos, la batalla es perllongui fins el 18 de novembre.
L’octubre passat, en l’acte d’inauguració del Memorial de les Camposines, vaig tenir l’honor de parlar en representació dels familiars dels morts en aquell combat. El text que segueix és el que vaig llegir en un dels més emocionants actes que podré viure.
Lluny en el temps, mentre avui, els que hem pogut, hem fet vacances, milers d’homes van donar la seva vida per nosaltres, per a que hi hagués un món millor.
Guardem-ne memòria.
“Sóc en Joan Carles Vilalta i Serrano, fill de Manolita Serrano Pérez, que avui no serà aquí ja que ha mort massa gent esperant saber dels seus morts, net de Manuel Serrano Guerra que va caure en combat a la batalla de l’Ebre i del qual avui, per fi, he vist el seu nom en una placa.
Quan em toca parlar en un acte públic no acostumo a llegir, però avui ho faré doncs no tinc la seguretat que no se’m trenqui la veu.
Un memorial és un lloc on servar memòria d’aquells que ja no hi són i això hem vingut a fer avui, a honorar, per fi, aquells de casa nostra que van perdre la vida a la més dura i cruel batalla d’una guerra que no s’hauria d’haver produït mai.
Se m’ha dit que parli en nom de tots els que avui esteu presents aquí i, la veritat, em sembla una gosadia. Jo us puc parlar en nom de la meva família, d’una de tantes famílies que avui sou aquí.
El meu avi, Manuel Serrano Guerra era un andalús que vivia a Barcelona, on s’havia casat amb una castellana vella, Eufrasia Pérez Gutiérrez i havien tingut 2 fills. No eren gent important, eren emigrants com tants d’altres emigrants que ha rebut sempre la nostra terra. No tenien gaires estudis, com pràcticament tothom llavors, però creien en la justícia social, s’estimaven la terra que els havia acollit, encara la meva mare recordava les paraules de l’àvia “hija mía, uno no es de donde nace sinó de donde pace” i pensaven que l’únic règim que podia representar i donar futur a la gent humil com ells era la República.
I a l’esclatar la guerra el meu avi va ser mobilitzat i va haver de deixar la seva família per a ser soldat, un simple soldat de la 1ª Companyia, del 494é Batalló de la 124 Brigada Mixta, 27ena Divisió de l’Exèrcit Popular. Com us deia un simple soldat que va fer tota la guerra i que, segons m’havia explicat un oncle-avi meu, abans de l’Ebre, havia estat a les batalles d’Osca, Belchite, a l’ofensiva sobre Saragossa,a la terrible batalla de Terol, on feia tant de fred que se’ls hi congelaven els dits i no podien ni beure, doncs l’aigua de les cantimplores es glaçaven i on ell seguia fent broma, era de Sevilla sabeu? I des d’aquell fred, aquella por, envoltats de neu i de mort seguia preocupant-se de la seva família, de la inquietud pels bombardejos, de la gana que es passava a la reraguarda i encara guardo una carta on diu que anava a enviar 4 galetes maria, 4 galetes! als nens però que li havia fet por que no arribessin.
Com us deia era un home com tants d’altres, amb les preocupacions de tants altres, posat en una situació que cap d’ells no hagués volgut mai.
Quan va començar l’ofensiva de l’Ebre, la unitat de l’avi s’hi va desplaçar i, curiosament, li tocarà defensar les Camposines. No us vull fer una apologia d’aquells homes, alguns d’ells costa dir-los-hi homes doncs eren pràcticament nens, ni del perquè lluitaven. Valor, temor, companyonia, instint de protecció teu o cap els teus, fidelitat a uns ideals, o tot barrejat, no ho sé, només sé que davant d’un enemic molt superior van allargar el combat 115 dies. 115 dies d’un estiu a les terres de l’Ebre, 115 dies combatent sota la calor sufocant en unes muntanyes blanques, així les hi deia Hemingway, pelades, que poc tenen a veure amb els boscos que les omplen avui en dia. Ho feien pràcticament sense cobertura aèria, i allà, entre Vilalba i Gandesa, en un atac de l’aviació franquista, el dia 22 d’agost va morir el meu avi. Es veu que la meva àvia deia “después de toda la guerra, faltava tan poco…”
El gran escriptor Pere Calders parla dels homes amb l’h minúscula, la gent normal i dels homes amb l’H majúscula, la gent rellevant. Bé, sens dubte que el meu avi era un home amb l’h minúscula, però la seva mort, en una batalla que no s’hagués hagut de produir mai, en una guerra que no hagués hagut d’esclatar mai, va suposar molt més que la pèrdua d’una vida.
Conservo una foto del 1935 dels meus avis, la meva mare i el seu germà, junts somrient a la càmera, a la platja de la Barceloneta. Per a mi, aquella imatge d’una família de tantes d’aquella Barcelona popular, és la que va ser enterrada sota una olivera de la Terra Alta.
Així la meva àvia, la meva mare que tenia 5 anys i el meu oncle de 4 van passar a ser els vençuts d’una Catalunya vençuda. Sí, d’una Catalunya vençuda doncs hi va haver catalans vencedors, però el país havia estat derrotat i humiliat i la nostra terra, la nostra gent es va enfonsar en una llarga i duríssima posguerra, que a casa meva va portar a la mort per tuberculosi i pobresa de la meva àvia. Que podia ser pitjor aquells anys que ser “viuda, roja y charnega”? i a que els seus fills creixessin entrant i sortint de la Casa d’Infants orfes.
En un país sense memòria, com és el nostre, cal recordar que això és el passat, però tots, en agradi o no, som fills d’aquell passat, el qual, ho volem o no, encara ens condiciona.
Si us he volgut contar la història de casa meva no és per que em cregui que aquesta és una història especial, al contrari, perquè penso que, d’una manera o altre ens explica a tots els que avui hem vingut aquí, a la meva dona que també hi va perdre l’avi, al meu amic Jaume Font, que hi va perdre l’oncle, al meu amic Joan Abad i els seus i a tanta i tanta gent……. I si us plau, que ningú no busqui en això cap ànim de revenja, a l’altre bàndol, al Tercio de Montserrat tenia lluitant al germà de la meva àvia Rosal, el meu estimat tiet Lluís i el germà del meu avi Vilalta, l’oncle Ramon, va desaparèixer després de ser detingut per elements de la FAI simplement pel fet de ser un demòcrata burgés de la Lliga i els meus cosins, com és natural, també busquen les seves restes.
Tots volem trobar els nostres morts. No ho sé, potser és una cosa atàvica, una romanalla del que creien els antics grecs. Ells pensaven que d’aquells que no eren enterrats o que no es guardava la seva memòria com calia, els seus esperits estaven condemnats a vagar eternament. O potser simplement, volem un lloc on poder-los-hi portar unes flors o retre’ls-hi un petit homenatge, una cosa tan senzilla com tenir un lloc on hi hagi el seu nom i que permeti que el seu sacrifici no caigui en l’oblit.
Avui m’acompanya la meva família, encara que em falta la meva mare amb qui vam començar la recerca del cos de l’avi i que sé que avui seria un dia feliç per a ella, doncs en aquest acte honorem el record dels nostres morts. Però cal que recordem, sense rancúnia, amb objectivitat, però cal que recordem, per a que mai més es tornin a repetir uns fets com aquells, per a que mai més la legitimitat democràtica es torni a veure qüestionada, per a que mai més hi hagi un enfrontament entre germans com aquell i, també, per a que en tot moment, sapiguem ser dignes d’aquells que van deixar la seva vida en el front de l’Ebre.”
