Impressions escoceses (I)

He tengut l’oportunitat aquest mes d’agost de ser a Escòcia durant 8 dies, complint així una il·lusió que tenia des d’anys enrere i que fins ara no havia pogut satisfer. Si Escòcia ja és en si mateix un nom atractiu, perquè evoca un país llegendari, ple d’aigua, de verdor, de castells, d’abadies i d’esglésies medievals, amb herois com William Wallace (“Braveheart”) o Rob Roy, i escriptors de renom universal com Robert Burns, Sir Walter Scott, Robert L. Stevenson o Sir Arthur Conan Doyle, en el moment actual s’hi afegia l’oportunitat de comprovar com viu Escòcia l’avinentesa del molt pròxim referèndum, mitjançant el qual tots els escocesos inscrits voluntàriament al cens electoral tendran la possibilitat de votar a favor o en contra de la independència del seu país. He de dir que la meva impressió d’aquesta Escòcia prevotant és simplement la d’un turista que s’ha passejat arreu del país, i per la capital, Edimburg, amb els ulls posats en l’ambient, en el context, cercant els detalls que li permetessin intuir com serà la votació del 18 de setembre, però sense parlar-ne amb la gent, sense burxar en les interioritats de la societat escocesa, excepte una sola conversa amb una de les persones que m’ha donat hostatge (partidària, per cert, de la independència). Però si és ver que les impressions no són més que això, impressions, també és ver que en molts de contexts i en moltes d’ocasions les impressions donen una pista clara de com van les coses: qualsevol que es passegi per Barcelona, i molt més si es passeja per altres localitats de Catalunya, potser com més petites millor, tendrà la impressió que dins la societat catalana bull amb força el sentiment de país i la voluntat de fer-lo ben present. A Escòcia, en canvi, aquest sentiment no es veu amb la magnitud i l’espontaneïtat amb què es veu a Catalunya, però sí que es veu de manera més institucionalitzada: la bandera d’Escòcia és omnipresent als edificis més emblemàtics, i a molts d’edificis particulars, tota sola, senyorívola, mentre que la bandera del Regne Unit just es veu a qualque edifici oficial, ben pocs. I són tants els productes que s’ofereixen com a “scottish”, no com a britànics! És a dir, hom té la sensació que no cal una mostra popular d’“escocitat”, com es mostra la catalanitat a tot arreu, perquè el poble escocès ja té ben assumit que allò que posseeix i allò que ofereix als visitants és escocès, i així consta a la retolació general (com la National Gallery of Scotland), a les cartes dels restaurants, als productes que es venen (‘made in Scotland’). Res no és britànic, tot és escocès. I sorprèn a qualcú que ve d’un país on les persones del món de la cultura són en general menyspreades i ignorades (o fins i tot malvistes!), que al cementeri Greyfriars d’Edimburg, dins el solar de l’església del mateix nom (Greyfriars Kirk), una làpida gran, col·locada devora l’entrada, recorda que, a més a més de ser un espai relacionat amb els Covenanter de 1638, hi ha enterrats molts escocesos i ciutadans d’Edimburg, entre els quals són citats com a “qualcuns dels més importants” un gramàtic, tres poetes (un dels quals, gaèlic), un venedor de llibres, diversos historiadors, un geòleg, un matemàtic, dos fundadors d’escola… Impensable que a Mallorca mai puguin ser considerats “importants” gramàtics, poetes, fundadors d’escoles (excepte si són de l’Opus) o llibreters! Quina diferència social entre un país que està orgullós, i les recorda públicament, de les seves personalitats culturals i un altre que les dejecta i fins i tot les considera perilloses o traïdores! Quant al pròxim referèndum, esperava trobar un ambient social un poc agitat, amb gent repartint fullets pel carrer, a favor del “yes” o a favor del “no”, amb cartells d’un i altre bàndol pertot, amb mítings al carrer… Però ben poca cosa, de tot això; no pareix que aquest referèndum sigui una preocupació important ni per als uns ni per als altres, i en general s’hi veu una sensació d’indiferència. Qualque cartell publicitari dels independentistes i, per carrers i carreteres, de manera molt desigual, cartellets del “Yes” i cartellets del “No, thanks”, de vegades de mida grossa. Si la votació es decidís pels “Yes” o “No” a la via pública, guanyarien els primers, segur, i sobretot a les Terres Altes, però com que no serà aquest el criteri, em tem que a l’hora de la veritat serà el “No” que guanyarà, perquè la impressió general és que la societat escocesa, majoritàriament, no necessita la independència per a mantenir o millorar el seu nivell de vida, i no té el problema identitari dels catalans: a més a més de ser ja una nació reconeguda oficialment, l’scots, llengua original dels escocesos de les Terres Baixes, és avui com una relíquia i sobreviu, sobretot, infiltrat dins l’anglès popular, amb el qual s’ha confús; i el gaèlic, propi de les Terres Altes però minoritari dins els seu territori (és parlat per unes 70.000 persones), té un reconeixement oficial important, i per tot plegat no és un revulsiu prou poderós per a provocar un moviment reivindicatiu nacionalitari. Però de la qüestió lingüística en parlaré en un segon article.[soliloquy id=”226073″]