Impotència espanyola

Parlant del Pla Bolonya finalment salta la discussió. Els meus alumnes em diuen que el sistema educatiu és una merda, que per culpa de la ESO són uns ignorants, que se senten uns palurdos quan surten a l’estranger. Diuen que anem pel pedregar, i que la prova és que Espanya està governada per un president que no sap idiomes (com si fos una novetat!!) i que Catalunya té un president neoanalfabet. Intents fallits per part meva de fer-los veure que cal haver-se esforçat molt abans de donar les culpes als altres, que bé podrien començar, posats a fer, passant comptes amb l’educació que han rebut dels pares, i en definitiva: que, a partir d’un determinat nivell de llibertat, els sistemes només són una eina; una eina que sol donar una idea bastant fidel del gruix moral del col·lectiu que la genera i se’n serveix.
 
Les seves lamentacions, m’han fet pensar en un periodista que l’altre dia em deia que el país no té sortida, que el català s’acaba, i que Catalunya no serà mai independent perquè aquest és un país de covards. Escoltar un discurs com aquest menjant uns calamars oliosos de menú és bastant pesat. Sort que, quan aquest senyor va acabar d’argumentar que tot està perdut i que tot esforç és inútil, va començar, veient que no em desanimava, a parlar de les seves renúncies, de com la necessitat havia anat llimant la seva “fibra moral”, de com s’havia convertit en un “mercenari”. No el jutjo, mare meva: ell té fills, jo he fet un parell de llibres que estan bastant bé, la balança pesa molt encara a favor seu. Ara, hi ha una cosa que li retrec a ell i a tots els qui vénen a mirar-me (aquests dies sovint arran del llibre), amb ulls compassius de “pobre noi, quin ingenu”: per grans i doloroses que siguin les nostres renúncies, el que les converteix en miserables, és projectar-les en els ideals i, sobretot, en els veïns.
 
Aquest narcisisme de taverna, aquesta manca de visió de conjunt, aquest escepticisme pedant i ressentit que va corcant la cultura de l’esforç individual, és la cosa més espanyola que hi ha.  Jo, amb perdó, trobo que el que és inútil i molt espanyol és queixar-se. El que em sembla que és inútil és esgrimir l’argument del pragmatisme i la utilititat, a partir d’uns certs nivells de benestar. Els ideals personals han de passar per davant de les conveniències personals. Aquesta frase, que pot semblar molt romàntica, no és meva, és del Ramon Trias Fargas, un senyor liberal i conservador, anglòfil de cap a peus.
 
La diferència entre un col·lectiu o un altre, es mesura per la importància que aquest principi té entre les persones que el conformen. Tota aquesta inconsistència, tot aquest clima de desmoralització, és la quinta essència de l’espanyolitat, és el producte més pur del “ande yo caliente i ríase la gente”. L’espanyol és un ninot que treu pit o es deprimeix en funció del plat que té a taula, cosa lògica si es pensa que Espanya s’ha construit, fonamentalment, sobre el lladrocini i la mentida. Això a Catalunya ha fet molt mal -igual que l’ha fet a l’Argentina i a molts d’altres llocs. No només un mal material sinó, sobretot, espiritual (afegit: com diu un comentarista amb “l’afarta’m i diga’m moro” o, com deia Pla, omplint el país de “cínics professionals”). Per això insisteixo tant que hem de fotre el camp com abans millor. Ens faríem un favor nosaltres i també el faríem als castellans.