Des que l’unionisme ha exhaurit el seus migrats miratges argumentals contra la independència de Catalunya, naveguen per l’agitat estany nacional dues embarcacions que, malgrat van partir de ribes diferents amb la intenció d’arribar a ports oposats, comparteixen estranyament una ruta erràtica que els allunya de tocar terra.
El crupier del vaixell-casino espanyolista -qui una vegada esgotat el repertori de trampes al solitari, repeteix el tantra de que la independència és impossible- i la inconfessable por a navegar dels capitans estelats -qui ens havien de portar a la terra promesa- han acabat per unir-se (a priori incompatibles companys de viatge) en una deriva que dibuixa cercles mentre la tripulació es fa creus.
El mareig que provoca a l’independentisme retòric (germà bessó del nacionalisme autonomista) endinsar-se en l’única ruta que resta per explorar, està aconseguint que individus d’inqüestionable compromís nacional abandonin el vaixell en petits bots cap aquesta Ítaca que s’ensuma.
Recentment convergents i republicans refusaven al Parlament la ILP que posava fil a l’agulla per la independència, i si fem cas dels arguments expressats (també per l’aspirant a President Artur Mas) el motiu ha estat que aquesta entrava en contradicció tant amb la Constitució com l’Estatut. Deixant de banda si la ILP era o no l’instrument adient per encetar la via secessionista, potser és hora que aquests polítics ens aclareixin com pensen assolir la plena sobirania sinó és superant el marc legal vigent. Certament ens prenen per estúpids.
Fa temps que sotsobrem. En aquest vaixell indecís el menú pels viatgers és composa de diferents varietats de truita. El dubitatiu cuiner es mira els ous i la batedora que reposen sobre el marbre. Es nega a fer les truites perquè diu que li fa por trencar els ous. Tem per la closca. El comandament en comptes d’assenyalar que no ha de patir per la closca, que l’important, el que es menja, és el de dins, vol fer creure als afamats tripulants que cal conservar-la, que és bàsic conservar l’embolcall de fora. Mentrestant, continua remenant els ous a la cistella ignorant el motí que se li ve a sobre.
Si malgrat tot ens hem de congratular és pel fet que, a voltes de navegar sempre pel mateix reduït espai d’aigua dolça, hem identificat alguns dels escenaris impossibles de totes totes: una Espanya respectuosa dels catalans, l’estat federal o que l’economia i la butxaca dels catalans suporti indefinidament l’espoli fiscal espanyol. Per exemple.
El catalanisme, transversalment entès, ha d’interioritzar que l’objectiu és el de ser capaços tots plegats de consensuar la manera d’esmicolar l’encotilladora closca legal de l’Estat per crear-ne un de propi. Un 68% dels catalans manifesta constantment que vol arribar al port d’un major autogovern. Un 56% vol la platja de l’estat propi (35% federal i 21%independent) Cal un missatge més clar? Es miri com es miri el que avui és minoritari és el continuisme i l’unionisme. No actuar en conseqüència suposa deixar-se anar cap el remolí de la desafecció i el col·lapse nacional.
El 1968 els astronautes de l’Apollo XI ens van obrir els ulls i la lluna va deixar aleshores de ser un impossible. Farà 41 anys aquest juliol! L’estat propi és indubtablement una fita molt menys ambiciosa. Capità, la tripulació s’impacienta, posi rumb cap a bon port.
