Quan la passada tardor vam organitzar a Osona un referèndum sobre la independència de Catalunya, una de les primeres decisions a prendre com a Cos de Gestió Electoral fou determinar a qui se li reconeixia dret a vot, en absència de llistes de padró i de cens. La legislació estatal només permet votar als catalans d’origen i als immigrants espanyols, i en eleccions municipals als d’Estats de la Unió Europea i aquells que tinguin conveni amb el Regne d’Espanya, com ara Colòmbia, però no als altres immigrants. Discrimina segons el criteri més estrany, en funció de l’Estat d’origen de l’immigrant, que també és decisiu per obtenir abans o després la nacionalitat: 10 anys per tothom, però només dos pels iberoamericans o filipins. De res ens servia aquest desgavell discriminatori, i vam optar, després d’un extens debat, per reconèixer dret de vot a totes les persones empadronades, fos quina fos la nacionalitat i el règim legal, perquè no trobàvem la raó per discriminar entre uns i altres empadronats, sent tots membres de la comunitat. Sabíem que baixaria la participació, que obligava a una dedicació especial vers els diversos col.lectius d’immigrants, i que complicava enormement el sistema electoral i ens ho feia tot més difícil, però ho vam decidir així perquè Catalunya som tots, tant els catalans d’origen com els que tenim origen espanyol o d’un altre país, i els criteris discriminatoris d’unes absurdes lleis espanyoles no ens vinculen ni ens obliguen quan les normes electorals les decidim nosaltres en l’àmbit privat.
Sí que n’obliguen a les institucions públiques catalanes, tancades en un marc competencial de mera descentralització administrativa que reserva a Corts i governs espanyols totes les decisions de política immigratòria: concessió de nacionalitat, permisos de residència i treball, policia de fronteres, drets i deures d’immigrants regulars i irregulars, expulsions, etc. A la Generalitat i als ajuntaments catalans els toca complir el que els manen des d’Espanya, acollir i integrar els immigrants, i donar-los serveis públics, especialment sanitat i escolarització. Només polítiques socials, i sense recursos.
L’absurd és flagrant: les Corts i governs espanyols són incapaços de controlar les fronteres però condemnen centenars de milers d’immigrants a la irregularitat i la il.legalitat, els impedeixen treballar legalment però no acaben amb una extensa economia submergida, legislen que s’han d’expulsar però no ho fan, i se’n desentenen de la seva sort, deixant a les institucions i els contribuents catalans la responsabilitat d’ordenar i pal.liar el desgavell.
Podeu llegir la resta del text en l’article original publicat al diari AVUI el 22 de gener de 2010
