Fa poc una sòcia de Veu Pròpia em comentava que darrerament diversos mitjans de comunicació estan contactant amb ella amb una necessitat comuna: “Necessitem entrevistar un immigrant que parli català”. A ella li agrada aportar les seves vivències i punts de vista sobre immigració, llengua, integració, país… Però em comentava que ja està una mica tipa que després de viure 13 anys a Catalunya, d’expressar-se en català i, en definitiva, de sentir-se com una catalana més, encara la tractin d’immigrant.
Jo vull fer ressò de la seva queixa perquè em sembla que té tota la raó i que a més a més es tracta d’un tic força generalitzat a la nostra societat, i és que després de 5, 10, 15 anys, encara els anomenem immigrants i de vegades, lluny de fer-ho amb una actitud despectiva, ho fem amb admiració perquè molts d’ells tenen una actitud cap a la llengua i cultura del país que ja ens agradaria que tinguessin molts d’altres. Però encara que sigui sense intenció discriminatòria, no em direu que no és contradictori que una societat que presumeix de ser terra d’acollida tracti com a immigrants els homes i dones que ja fa tant de temps que viuen entre nosaltres.
Molta gent fa servir una nova paraula “nouvinguts” però em disculpareu, potser sona més “políticament correcte” però no deixa de caure en la mateixa contradicció, perquè ja em direu com es justifica que després d’anys de viure entre nosaltres els anomenem “nous”.
El fet migratori i la condició d’immigrant és un factor de curta durada, tant curt com podria ser el temps que transcorre entre la compra del bitllet d’avió i l’empadronament al lloc d’arribada, a tot estirar fins tenir una feina o entrar a l’escola, potser per a alguns una mica més… de fet és un tema molt subjectiu, però no és admissible que després d’anys de viure entre nosaltres els continuem tractant d’“immigrants”
Crec que una definició com ara: “Catalans d’adopció” és molt més realista i molt més integradora, potser algú dirà que si no han après català no se’ls pot tractar com a tals, però aquí entrem en un camp molt perillós, perquè llavors com és que anomenem catalans aquells que porten 50 anys aquí o hi han nascut i no parlen català? I aquells que nascuts catalanoparlants fan una renúncia diària de la seva llengua?
També potser hi ha immigrants que no es volen considerar catalans, fins i tot aquests, d’alguna manera, ja han arrelat aquí, tant si ho volem com si no, tant si ho volen com si no, després d’uns anys es creen relacions amb el lloc de residència que fan que deixin de ser immigrants. Potser els haurem d’anomenar estrangers residents a Catalunya?
Sense fer una anàlisi tan detallada, sí que tinc molt clar que a una persona que porta anys vivint amb nosaltres, que parla, pensa i viu com un català més, no la podem continuar tractant d’“immigrant”
Així que ja és hora que canviem el xip: els “nous immigrants” ja fa temps que són aquí, i ja és hora que els considerem el que són: catalans nascuts a fora, o simplement, catalans d’adopció, i això només quan les circumstàncies ens obliguin a fer esment del seu lloc d’origen, perquè si no cal, els hem d’anomenar simplement “catalans i catalanes”
Perquè una de les coses que més m’agrada d’autoafirmar-me com a català ès que això no m’obliga a renunciar a cap altre sentiment de pertinença col•lectiva o nacional.
Toni Fernández.
