Imaginar una política socialdemòcrata

Una de les diferències entre dretes  i esquerres, tot i que algú ens vulgui vendre que aquesta disquisició és anacrònica, consisteix en la capacitat d’imaginar un món millor, més just,  lliure i solidari.
En general, amb honorables excepcions, la dreta ha agafat les transformacions dels períodes d’esquerra per  fossilitzar-les i convertir el que eren punts de partida en  presons de les aspiracions  populars i nacionals.
Per altra banda, en un fet comú a qualsevol període de la humanitat,  un seguit d’idees indiscutibles, positives, es fan no un forat, sinó un immens cràter a les ments de les persones i devora qualsevol proposta de progrés en nom del “això és el què hi ha”.
Curiosament, ens trobem en un moment que persones de les generacions més  grans de més enllà els Pirineus ens expliquen que tot això, aquesta manera única d’analitzar i  actuar sobre la realitat social, econòmica i nacional és una gran fal·làcia. Ells van poder veure com, producte de la victòria a la Guerra europea,  un seguit de  propostes (millorament de les condicions laborals, establiments de la cogestió en certes empreses, ampliació dels drets assistencials, en  resum, construcció de l’Estat del benestar) esdevenien possibles per la voluntat dels supervivents i en honor dels lluitadors caiguts. I no és cap imatge metafòrica.
Ara en canvi, des dels mateixos rengles de la socialdemocràcia, i millor no posar noms,  s’estructuren jornades en les que es fa apologia de la política econòmica positiva, dels criteris economicistes de sostenibilitat del sistema assistencial,  (pensions, dependència, seguretat social) i a sobre ens volen fer passar bou per bèstia grossa justificant aquestes exposicions públiques, sense resposta des dels propis partits, com un exercici de coneixement. La qual cosa vol dir, en cristià, considerar-nos idiotes.
No cal que vingui cap economista conservador a dir-me que el sistema pateix uns desequilibris que poden posar en perill la seva permanència. Amb la de cops que ens ho anuncien per televisió, un ja n’està, més que conscient del fet, directament tip. Ara bé, quan  des de la socialdemocràcia el que es vol és donar resposta, no es poden posar damunt les esquenes dels de sempre la solució. No es tracta de treballar més, i des de més jove, perquè aquesta és una recepta que no té un límit visible ( fins als 80, des dels 14?). Es tracta de gestionar amb criteris realment progressius i progressistes la riquesa del país, entendre que el capital ha de pagar, si més no, el mateix que les rendes del treball, que4 qui més té més paga, que  l’increment de les rendes disponibles suposa un motor de creixement…
Espero que els tècnics em treguin del meu error. Segur que simplement somnio amb una República catalana del benestar; de tots.