Perquè és tan complexa, tan conflictiva i, finalment, tan estèril la inserció dels catalans dins la política espanyola ?. Com és possible que l’àrea més dinàmica i més moderna de tot Espanya mai no hagi aconseguit el tenir un gran pes polític dins els mecanismes de poder de l’Estat ?.
Ja als segles de més esplendor nostre els diputats catalans es varen trobar a Madrid amb que el procés industrialitzador català era vist més com a font constant de conflictivitat i problemes que com una “riquesa nacional”. I no només això, sinó que, a més, havien d’aguantar que la premsa madrilenya els emplacés sovint a triar entre “ese espíritu de provincialismo o el de nacionalidad “.
En el “Diario de las Sesiones de Cortes” del 27 de novembre de 1851 s’hi poden llegir unes intervencions de Joan Prim, com : “…el sistema de respeto a la ley, de equidad y de justicia, no es ciertamente vuestro sistema, y en vano me cansaría en persuadiros.” o “Yo sé bien que para gobernar se necesita ser hombres grandes, y a vosotros os veo muy pequeños. A no ser asi, no gobernariais como pudieran gobernar seis cabos de escuadra. A no ser así, ciertamente hubiérais encontrado el medio de gobernar en Cataluña y haceros con el cariño y las simpatias de los catalanes, y no os creeriais en la triste necesidad de perseguirlos y de matarlos”. En els nostres temps aquest final ja no procedeix, però si que es podria substituir per “… y no os creeriais en la triste necesidad de atacar sistemàticamente su cultura y lengua propias”.
La història es repeteix a si mateixa, i te raó el President Mas quan diu que no valia la pena, tot i que podia legitimament fer-ho, allargar fins al seu final la legislatura. D’aquí a dos anys no estariem millor perquè la rotunda negativa a la negociació d’un pacte fiscal per Catalunya representa seguir rebent l’incompliment en infra-estructures, i bona part de les que s’arriben a signar tampoc es cumpleixen, o l’incompliment del fons de competitivitat, o el més que excesiu i crònic dèficit fiscal.
Com en aquells anys, hem d’aguantar la premsa madrilenya i, en els nostres dies, els mitjans de comunicació d’allí que, només sentint-los, un es pot fer la idea de fins on poden ser capaços de terjiversar les coses com per argumentar què és Catalunya i els catalans qui han h’estar agraits a España i als espanyols.
I també, a diferència de llavors, ara s’hi afegeix les andanades del President d’alguna Comunitat Autònoma, precisament dels que menys haurien de parlar, dient coses que, de no ser tan serioses pel que ens afecta, només poden fer riure a qui coneix els números… que per això son, tot i que, des de fora, i més d’un des de casa, prefereixin ignorar-los per seguir culpant de tot als últims de la fila, que van condicionats per qui te el poder real de distribució i les claus de la caixa.
Escrit al http://www.xavier.guarque.blog.cat/
