Això és el que em deixà anar un conegut meu anglès, força enrotllat, quan va sortir el tema de la llengua durant un soparet que compartíem a casa seva. He de confessar que l’agressivitat verbal de l’expressió em va destarotar una mica, perquè jo sóc amic de l’harmonia i les bones vibracions, i no de l’insult i la provocació gratuïts.
Sembla ser que l’origen de tot plegat és que al nostre bon amic anglès tothom li parla en català, no només els mestres de català de l’escola-gueto anglesa on ell fa classes, sinó també la gent del carrer, veïns inclosos, i que ja n’està fins al capdamunt de la radicalitat d’aquests catalans ignorants que gosen saludar la gent a tort i dret tot desitjant-los un pervers “bon dia” a Catalunya, sabent a consciència que no parlen català, tot seguint consignes lingüístiques de la Generalitat.
De fet, la seva experiència personal és tan inusual que he pensat demanar-li què és el que ell creu que fa que la gent li parli sempre en català, per si un cas podem exportar la fórmula a tots aquells milers i milers d’estrangers que pateixen cada dia el fet que els catalans majoritàriament es passin a l’espanyol, abans fins i tot aquests no obrin la boca si es pensen que fan fila de ser de fora.
El fet preocupant és que hi ha entre nosaltres una sèrie de nouvinguts que es pensen que poden arribar a casa nostra, insultar-nos a la cara i mostrar-se hostils envers el nostre país, i nosaltres riure’ls la broma, i aquí no passa res. Jo, que he viscut vint anys a Anglaterra (si fa no fa, el mateix temps que fa que el meu conegut viu a Catalunya), mai no hi hagués dit res de semblant. Us imagineu una cosa semblant a qualsevol altre país?
Parlar la nostra llengua al nostre propi país es considera una actitud pròpia de persones hostils i radicals, i és de fet una ofensa realment imperdonable. Això és el que més o menys em digueren l’altre dia. Jo els demanava que si parlar anglès a Anglaterra també era de radicals. Llavors la resposta, típica de persones de segons quina mentalitat, em venia a dir que no, que mai de la vida, que Catalunya no té estat ni és independent, i que la cosa no es pot comparar.
Com sempre en aquestes situacions, vaig acabar amb un regust amarg a la boca i la satisfacció de saber que de fet ens ho posen en una safata i que la única solució, com tots sabem, és la independència del nostre país. Llavors no tindran més remei que respectar-nos o fotre el camp. I excuseu-me per l ‘expressió grollera, però és que tal vegada ja n’he tingut prou, d’actituds prepotents i fatxendes, sempre en contra dels mateixos!
