Permeteu-me que comenci amb una citació personal. En el primer dels dos programes de la sèrie „Afers exteriors “dedicats a Suïssa que es van gravar i emetre l’any passat, el Miquel Calçada , en la seqüència feta a l’interior del Palau de les Nacions, seu de l’ONU a Ginebra, em va preguntar si jo creia en la idea que Einstein va donar com a fita de la humanitat: un govern únic per a tots els homes.
La meva resposta, per cert improvisada com tota la resta dels dos programes, va ser que ho considerava molt difícil, però que cada 20 o 25 anys necessitem idealistes que en proposin aquestes fites.
Rememoro aquest detall avui quan els moviments interns a Catalunya, que volen portar a una clara auto-definició nacional, estan en una mena de crisi per manca de credibilitat dels que fins ara semblaven fer part de la solució i que de mica en mica ens demostren que potser fins i tot són part del problema.
Realment, el món necessita cada cert temps alguns idealistes que, proposant el que pot semblar gairebé impossible, despertin a les majories, permetin creure que els somnis poder ser reals i col•loquin una altra llamborda en el camí esquerp de les llibertats dels pobles.
Catalunya, que ha vist com els seus representants elegits dubten, escenifiquen acords i desacords, fan de Lluquet, de Rovelló i de Dimoni dels Pastorets, tot alhora, ara que s’ha vist tot aquest batibull sembla arribat el moment de demanar la presencia d’uns pocs idealistes, gent nova que ajudi a mantenir un esperit de nació i a fer efectiu el dret de decisió, com propagava la manifestació recent.
Necessitem idealistes que toquin de peus a terra. No és un contrasentit, no. Ja ho podrem veure aviat, si tot va com esperem.
