Aclamada com una reina, Colau s'ha donat un bon bany de masses tot just entrar per la porta de l'assemblea que ha ratificat que presenti candidatura a la reelecció a alcaldessa de Barcelona, encara que sigui amb els vots de Manuel Valls. Tant li fa, Colau no ha patit gairebé cap desgast aquest quatre anys, malgrat la gent de les xarxes l'ha ben linxat. Altre cop 'els del twitter' que es pensaven que per insultar l'alcaldessa i remarcar lo malament que ho feia, no trauria ni la meitat de vots, s'han fotut una bona hòstia de realisme, que es veia venir de bastant lluny. Conscients que la crítica només feia que alimentar Colau, des del Dietari sempre hem defensat donar-li una oportunitat que ha esgotat, i fer una crítica el més intel·ligent possible.
L'alcaldessa és conscient de tot això i confia que els vots de Valls s'oblidaran ràpidament i podrà reprendre el fil del govern amb Jaume Collboni, un perfecte prepotent, com el gruix de la direcció actual del PSC. A canvi d'aquesta aliança, hi ha en ment que els Comuns s'entreguin a tots els socialistes d'arreu de Catalunya, sobretot als de les ciutats més importants. Així hem vist la repetició dels pactes més tristos que va sostenir o editar la Iniciativa per Catalunya més fosca. Ja ho hem començat a veure a Sabadell, on els Comuns han entregat el govern al PSC post Manuel Bustos, malgrat tenir l'opció de donar suport al govern d'ERC i CUP que obria una nova etapa a la ciutat. I així ho anirem veient a tot arreu, com ara a Tarragona, per exemple, on s'ungirà de nou a Ballesteros, amb el capítol final de l'entrega de les claus de la Diputació de Barcelona a Jaume Collboni. Així, tornarem a una correlació de forces similar a la dels anys noranta al país: Generalitat catalanista, grans ajuntaments, i Barcelona com a contrapoder espanyol socialista.
I tot això, ja ho veuen, va en contra d'una Esquerra Republicana que com a molt potser podrà liderar un govern a Lleida, d'entre les deu ciutats més importants de Catalunya. Maragall i Alamany, victoriosos el 26 de maig, s'hauran de menjar les ungles i quedar-se amb la mel als llavis. Iceta, triomfador, ha decidit servir així la seva venjança, però no s'agafin només a això. Com el dèiem, es tracta d'un pacte de poder bastant evident que ens torna als noranta. I sap greu que Colau s'hi hagi entregat. Però amb això, per fi, ha decidit. L'excusa que ha donat és, a més, del tot cínica: Colau diu que presenta candidatura precisament per afavorir un pont entre ERC i PSC per fer un tripartit clàssic, que és el que ella defensava. Una clara fal·làcia per penjar-los la llufa i sortir airosa de la decisió presa. A ERC se li han sumat les crítiques dels oportunistes de Primàries, que porten dos dies relatant que amb la seva llista unitària això no hagués passat. A l'argument s'hi ha sumat Ramon Tremosa, però el fet és que cap llista unitària independentista hagués arribat als 21 regidors i, per tant, l'argument s'evapora sol. Fins i tot el mateix Graupera no l'ha defensat amb massa èmfasi.
