És ben curiós, i fins i tot jo diria que hauria de ser objecte d’estudi, les reaccions i els posicionaments de la població davant el procés sobiranista pel dret a decidir encetat a Catalunya. Al principi de l’esmentat procés les reaccions van ser més bé polítiques i institucionals, i la gent del carrer, en principi, semblava que no tenia opinió doncs no acabava de copsar la importància i transcendència del fet. A mesura que el Govern català i el Parlament Nacional pel Dret a Decidir (PNDD) segueixen fil per randa el full de ruta consensuat, la gent comença a adonar-se’n que no és cap farol i que la cosa va de debò. Així ho han vist també tots els sindicats, partits polítics espanyolistes i el mateix govern central que, a corre cuita, ha fet moure tots els fils de les clavegueres de l’estat per anar creant, encomanant i vacunant la població amb l’objectiu de transmetre el pensament únic: la constitució és sagrada i intocable, la sobirania és de tots els espanyols, Catalunya no és una nació, la consulta és il·legal, ….
La qüestió és que a hores d’ara aquesta campanya espanyolista ja comença a donar resultats. Només cal consultar qualsevol mass media per constatar que tots els dies hi ha alguna informació, notícia, entrevista o article que se’n fa ressò. Però, a més a més, el procés sobiranista està present a les tertúlies dels bars, al treball, a l’esport, etcètera i fins i tot a les discussions familiars. I és que la gent del carrer, tot i que això del dret a decidir per a alguns continua sent un tabú, comença a opinar.
En l’Espanya unitària de Rajoy i en la plural de Zapatero hi ha opinions per a tots els gustos, però la majoria han poat d’una educació secular, transmesa de generació en generació, basada en ocultar, marginar i menysprear la plurinacionalitat d’Espanya. Aquesta idea, mamada ben endins, que Castella és l’essència d’Espanya, i com a tal cal traslladar-la a la resta de territoris, és el que pensen la majoria dels que se senten espanyols. Per això, i davant el procés català, alguns opinen com ho feia el mateix Comte-Duc d’Olivares (1641): “'Hay que reducir Cataluña a los usos y costumbres castellanas'”. Altres diuen que el problema de tot és la llengua, i que pel català molta gent s’ha fet independentista. Són aquells que pensen com el ministre Wert quan va dir que cal espanyolitzar als alumnes catalans, més o menys el que pensava Felip V (1715) en dictar lleis com :”“Que en las escuelas no se permitan libros en catalán, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y se aprenda en castellano”.Són incapaços d’entendre que, així com ells estan tant orgullosos de la seua llengua, el castellà o espanyol, cosa normal i comprensible, els qui parlem en català també ho estem de la nostra. Per a aquests espanyols no és normal ni comprensible, i continuen pensant com Miguel de Unamuno (1901) quan afirmava que “Si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano”. Tot i aquesta clara imposició, encara hi ha molts d’ells que no ho volen acceptar, ni fins i tot, quina vergonya!, el mateix cap de l’Estat el rei Juan Carlos I de Borbón ( 2001 ): “'A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”.Per això, ho haureu vist i escoltat més d’una vegada, hi ha persones que en només sentir la paraula català es posen nervioses, i més encara si els hi dius que volen ser independents, per a ells els catalans són els seus eterns enemics. Així també ho entenia Francisco de Quevedo (1640) en dir que “En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra”.
Però les opinions i posicionaments dels espanyols envers el procés sobiranista català no acaba ací, hi ha per mirar i remenar. I és que alguns d’ells continuen creient aquella màxima franquista que deia que “España es una unidad de destino en lo universal“, i que sota cap concepte, idea o projecte s’hi pot fracturar la “unidad de la Patria. Per això no en volen sentir a parlar de cap dret a decidir i estarien disposats a fer el que fos. Si fa no fa és el posicionament d’aquells que pensen com l’ex-eurodiputat popular Alejo Vidal-Quadras, que coincideix amb el que deia Ramiro Ledesma (1931) “Si una mayoría de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que planearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de África. Todo menos……lo contrario”. Com veieu, alguns espanyols el procés català l’aturarien de soca-rel, eliminant la Generalitat i enviant l’exèrcit espanyol, però fins i tot alguns, els més radicals, anirien encara més lluny. Són aquells que pensen com ho feia el traspassat Fraga Iribarne(1961) que deia: “Cataluña fue ocupada por Felipe IV, Felipe V, fue bombardeada por el General Espartero y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil'.
És molt fort, fortíssim, però encara hi ha gent que pensa així. El més increïble és que, com deia l’escriptor empordanès Josep Pla, en parlar de la unitat d’Espanya “el que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”. I en el tema del sobiranisme català és també així. Crida l’atenció escoltar amics, coneguts i saludats ,d’esquerres de tota la vida, defensant que això dels nacionalismes està totalment desfasat, com si ells no foren també nacionalistes. I tant que ho són, nacionalistes espanyols, com ho era Juan Negrin (1938) i es queixava dient: “No estoy haciendo una guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un nacionalismo estúpido y pueblerino”. Fixeu-vos si això de la unitat de la Pàtria ho tenen ben endins que el mateix President de la II República Espanyola, Manuel Azaña (1931) va gosar dir: ” Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos. Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar España, prefiero a Franco”.
Està també el posicionament d’aquells que la democràcia l’entenen sempre al seu favor, i sempre hi ha un problema. Quan començà la transició i el nacionalisme basc, i també ETA, reivindicaven més sobirania, l’argument utilitzat, per la dreta i per l’esquerra, era que en democràcia tot és possible, però no amb violència. Molt bé, ara que ETA ha deixat de matar, i quest argument ja no els val, han buscat un nou motiu: la sobirania és de tots els espanyols. I així ho pensa gent com l’expresident Felipe González, que ho digué en el cara a cara que va tindre amb el president Artur Mas fa unes setmanes en la Sexta. El mateix González l’any 1984 ja deia coses com aquesta: ”El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”. Però, a més a més, i en la línia d’encomanar la por als catalans i catalanes, i d’aportar als militants arguments per refusar el dret a decidir, darrerament diuen que una Catalunya independent restaria fora de la UE, ja que Espanya vetaria la seua entrada. Aquesta amenaça sembla que és compartida per populars i socialistes, com va manifestar el Secretari d’Estat del PP per a la UE Íñigo Méndez (2014): “La integritat territorial és una competència exclusiva dels estat membres. La UE no té més competències. Com diria Lenin, només els beneïts discuteixen els fets. I això és un fet” .
Com veieu han passat anys, han passat fins i tot segles, però aquest odi, aquesta obsessió unitarista, aquesta prepotència castellana, aquesta dèria en imposar l’espanyol, aquesta mania de colonització, aquesta idea de considerar els catalans enemics, perillosos, “pueblerinos” i ”perturbadores de la ruta hispànica”, aquest desvergonyiment en espoliar-los sense mesura i a sobre considerar-los insolidaris i beneïts, tot açò i molt més, continua ben viu en la majoria de la població espanyola. Tot i així, afortunadament, hi ha també excepcions arreu de l’estat que entenen la democràcia d’una altra manera. És el cas de l’actor Juan Diego (2013) que en un carta pública va dir, entre altres coses: “¿Qué solidaridad es esa? La respuesta desde hace años es no. No a todo, a sentarse a hablar, a una mejora de financiación, a una redistribución mejor de la solidaridad y ahora a una consulta. No soy catalán, soy madrileño, y me entristece decir que les entiendo, que para seguir así, es mejor que sigan solos”.
Ras i curt, aquests són alguns exemples de les opinions que alguns espanyols tenen sobre el procés sobiranista català. Al meu parer en el fons de tot plegat s’intueix una manera molt restringida d’entendre la democràcia. Un estat que s’hi nega, i posa tots els possibles entrebancs perquè una part del seu territori (en aquest cas d’una nació) puga votar lliurement i decidir el seu futur, té una gran mancança democràtica. I aquesta mancança arranca precisament de la Constitució de 1978, una Carta Magna amb articles força antidemocràtics. Tot i així, i malgrat tots els entrebancs que Espanya hi està posant, sóc del parer que el procés sobiranista del Principat és imparable i, tard o d’hora, ho aconseguiran. I tu, què en penses?
Alcoi, 2 de març del 2014
