Amb el pretext de fer reposar a la teva gent cuida’t bé de no descuidar l’atac si aquest és necessari. Un enemic sorprès és un enemic mig vençut; no passa el mateix si li dones temps per refer-se; ben aviat pot trobar recursos per escapar de tu i fins i tot per causar la teva pèrdua.
Sun Tzu, autor del llibre d’estratègia militar Els tretze articles de l’art de la guerra. Xina, cap el s. IV a. C, època dels Regnes Combatents.
El dia 10 farà un any que un milió molt llarg de catalans vàrem sortir al carrer amb un clam unànime contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre el malaurat Estatut d’autonomia del 2006.
Un Estatut que havia estat aprovat pel Parlament català, pel poble de Catalunya i pel Parlament espanyol i que va ser esmenat i interpretat per uns magistrats ideologitzats i qüestionats. Un Estatut en principi massa fort, com els cafès que es van prendre mentre l’anaven rebaixant l’avui Molt Honorable President Artur Mas i el Excelentísimo Sr. Presidente del Gobierno de España José Luis Rodríguez Zapatero. Un Estatut que com va dir literalment el president de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, el socialista sevillà Alfonso Guerra: “Nos lo hemos cepillado” expressió que, innocentment, va ser traduïda pels mitjans catalans pel “li hem passat el ribot” obviant la indubtable i grollera connotació sexual que contenia la frase de qui va ser vicepresident del govern espanyol.
Un Estatut que va significar que el Partit Popular engegués una de les més vils campanyes que recordo, atiant reaccions que només poden ser titllades de xenòfobes, en contra de Catalunya, De primer recollint signatures de rebuig per tota Espanya, mobilitzant mitjans de comunicació afins, tot culminant la seva campanya en el recurs d’inconstitucionalitat presentat per 50 diputats del seu grup parlamentari, tenint la barra de qüestionar articles que no havien qüestionat a l’estatut andalús o valencià.
Un Estatut que no vaig tenir el gust de votar, per insuficient, perquè considerava que no solucionava cap dels principals problemes de Catalunya, en especial, la sagnia del mal finançament endèmic que patim.
Un Estatut que va deixar una ciutadania exhausta davant de tants atacs, de tants insults, de tant de temps d’esperar una sentència que no arribava mai i que quan ho va fer va significar la demolició controlada de tot allò que podia significar un avenç, resumint:
-
Establir una relació de bilateralitat Catalunya-Espanya.
-
Un modest reconeixement de preeminència de la llengua pròpia de Catalunya, el català.
-
Una delimitació clara entre les competències estatals i les catalanes.
-
La suficiència de la Hisenda Pública catalana, després d’haver aportat la seva part a l’exorbitant Fons de Solidaritat espanyol, fonamentant-se en un sistema de garanties i, també, en una tímida bilateralitat.
Això era el que realment importava d’aquell Estatut mutilat i esguerrat que va arribar al Tribunal Constitucional i no pas els romanços del poder judicial català que ens van voler vendre.
I no van acabar tot aquí, en molts sentits com el de la llengua i els símbols nacionals, amb la interpretació que en feia el Tribunal Constitucional vem acabar pitjor que no ho teníem amb l’Estatut de 1978. Com diria la gent del magnífic setmanari republicà “El Be Negre”, havíem fet un pa com unes hòsties.
Però davant d’aquest greuge patit el nostre poble va sortir al carrer en una demostració de dignitat nacional com poques es recorden a la nostra història recent. Haguéssim votat o no l’Estatut tots rebutjàvem l’afront patit i com a la manifestació de 1977 hi era tothom, totes les veus, tots els orígens de Catalunya.
I a l’endemà d’aquesta demostració de força, d’unitat nacional que? Doncs per una banda van continuar les consultes populars però ningú ha estat capaç de, en política, aprofitar efectivament aquest impuls de manera que doni resultats tangibles, de canalitzar aquesta immensa energia.
Millor dit, avui ens trobem que aquella demostració no va ser en va, hem posat sobre avís l’enemic i li hem donat temps a maniobrar, a intentar recosir Espanya.
Un dels factors que van propiciar el naixement del nacionalisme català en el segle XIX va ser la impossibilitat d’incidir decisivament en el poder central de la potent burgesia catalana, d’aconseguir que aquell estat fos útil als seus interessos. I això els espanyols ho saben, per aquest motiu avui la CEOE està presidida per un català el Sr. Juan (que no Joan) Rosell i la Confederación Española de Cajas de Ahorros ho està pel Sr. Isidro (que no Isidre) Fainé, al temps que amb l’excusa de la crisi engeguen cants de sirena en pro de la unitat de mercat, el que, a la pràctica, significa la pèrdua de competències en política econòmica de la Generalitat.
I en política? Doncs amb gairebé un 43% de catalans que es consideren sobiranistes avui, en una estranya paradoxa, instal·lat o condicionant els principals poders de Catalunya, Generalitat, Ajuntament i Diputació de Barcelona, Diputació de Tarragona, tenim el partit que més va fer per a que hi hagués la sentència que va treure el poble de Catalunya al carrer, el PP, en una relació amb CiU que el legitima i que fa que vagi avançant enfront d’un Partit Socialista, que té una catalanisme tebi i difús, però que mai ha qüestionat pilars bàsics de la nostra societat com ara la llengua o el model educatiu català.
Un Partit Popular que ja no manté ni el discurs de Josep Piqué sinó que ha reprès el de Vidal Quadras, com demostra el que passa a Mallorca amb les decisions preses sobre la Normalització lingüística i al País València amb les línies educatives en la nostra llengua o les exigències en política lingüística de la Sra. Sánchez Camacho. Un Partit Popular al que Convergència comptava amb poder-lo condicionar a Espanya com va fer amb el primer govern Aznar però que després del resultat de les eleccions del mes de maig es més que probable que el panorama amb que es pot trobar el nostre país sigui desolador, amb l’ofec de la necessitat que tindrà CiU del suport del PP a Catalunya i a Madrid amb el corró d’una majoria absoluta dels populars, que no té el PSOE, amb l’afegitó del seu control de bona part de les comunitats autònomes que seguiran disciplinadament l’onada uniformitzadora. I nosaltres parlant d’un pacte fiscal i alguns somniant en ser ministres.
Vam sortir al carrer, vam manifestar la nostra indignació i la nostra voluntat de ser una nació plena però de vegades no hi ha res pitjor que demostrar la teva força si això no té una continuïtat, si no tens uns objectius clars que perseguir, si tot acaba en foc d’encenalls.
La fracassada Revolució Russa del 1905 va portar una terrible repressió i la caiguda del govern liberal, i no sabem que hagués passat si 9 anys després no hagués esclatat la I Guerra Mundial. El 1918 els espartaquistes, revolucionaris marxistes alemanys, es van sublevar a Berlín i van ser esclafats pels Freikorps, cossos armats d’on sortiran bona part dels membres del futur partit nazi; del maig del 68 francès, desprès que els estudiants prenguessin el carrer i que milions de treballadors anessin a la vaga només van quedar un munt de frases boniques, alguns augments salarials i un triomf aclaparador del partit gaullista UDR, mentre que els socialistes, que havien volgut capitalitzar la revolta, i els comunistes s’ensorraven ja que la classe mitja francesa havia reaccionat, horroritzada, davant d’un possible triomf revolucionari.
Massa sovint els catalans no hem tingut el valor de donar el darrer pas. El nostre nacionalisme neix al temps que la major part de moviments d’alliberament nacional europeus, amb una diferència, en aquest darrer segle i mig s’han anat independitzant bona part dels Estats que avui configuren Europa i nosaltres continuem maldant per sobreviure.
Com explicava el coronel Escofet, cap dels Mossos d’Esquadra i posteriorment Comissari d’Ordre públic, el moment més amarg del President Macià va ser la solitud en que es va trobar els tres dies que va durar la República Catalana, veient-se així obligat a claudicar davant la solució/imposició que li proposaven des de Madrid, Azaña i els diputats catalans Lluís Nicolau d’Olwer i Marcel·lí Domingo, acceptar la revifalla d’una relíquia històrica la Generalitat de Catalunya. Sobirania front autonomisme, drets nacionals davant la descentralització que atorgava el poder estatal.
80 anys després, probablement ens trobem en una situació contrària, avui la ciutadania faria costat a Macià, aquella ciutadania que va sortir al carrer ara fa un any i ha tirat endavant les consultes sobiranistes, però encara no tenim cap Macià que ens encapçali.
