I si fos l’hora d’arrossegar-los?

I SI FOS L’HORA D’ARROSSEGAR-LOS ?
La setmana que acabem de viure probablement serà analitzada d’aquí uns anys com la que va posar el misto al detonant. La vida quotidiana continua igual, però la demanda de rescat per part de la Generalitat anunciant que si la liquiditat no ve ràpid, entra en fallida ha disparat les poques alarmes que quedaven adormides. Oimés veient les reaccions viscerals que ha produït l’anunci entre els caps de les taifes autonòmiques castellanes o governades per partits castellans. Declaracions de Patxi López vantant-se de les seves no retallades en comparació a Catalunya; Feijoo presumint que Galícia paga i Catalunya demana; el de la Rioja dient que teníem morro perquè ens finançàvem TV3 i ambaixades i no entrem en els editorials incendiaris dels diaris espanyols.
El rescat ha de ser visualitzat com el què és. Per això, s’espera del Govern de Catalunya una declaració solemne institucional en la què es doni per tancat el projecte autonòmic dissenyat als inicis de la transició. Som davant el fracàs total del model per a satisfer les demandes d’autogovern i prosperitat de catalans i bascos i la ineficiència i incapacitat infinita mostrada pels dirigents del bipartit estatal PPSOE per gestionar unes C.A que no sigui vivint a costa del superàvit fiscal aconseguit gràcies al dèficit fiscal de l’Antiga Corona d’Aragó.
Arribats a aquest punt i vist que la quarta part de la població catalana està a l’atur. I que això no ha acabat perquè manquen els EROS de la banca i de les empreses públiques i l’expulsió de milers d’interins dels sistemes públics. Hi haurà caiguda més forta del consum amb tancaments en cascada de comerços i altres empreses de serveis; i com diu Niño Becerra, si el 2013 decreixerà el PIB, els comptes de l’Estat només poden sortir de molts més impostos o de molts més sacrificis. Amb tot això, el nivell de patiment de la societat catalana és quasi insuperable; i estem parlant d’un patiment interclassista que comprèn les classes humils, la classe mitjana tocada per fills amb carreres a l’atur, empreses en fallida o treballadors públics al carrer. Llavors, davant la inoperància política del Govern de Catalunya atrapat en el dia a dia i fiant-ho tot a una sola carta, la del pacte fiscal, que ja se sap que està marcada i que Rajoy ajornarà fins al 2015, quan ja estiguem desfets, només resta la resistència personal i col·lectiva que de fet ja s’està produint de manera espontània. Estalvis de capes mitjanes que de forma legal estan sortint del país o passen dels bancs tocats a banca ètica o directament a la rajola. Gent jove i no tant que estan desmonetaritzant l’activitat: intercanvi en hores entre professionals. Retorn a l’autoconsum i valorització de les hortes familiars i urbanes. Emigració de cervells cap al nord d’Europa i al món. Internacionalització amb canvi de seus d’empreses cap a d’altres estats més previsibles. De facto s’està produint una gran vaga nacional de producció d’impostos a Catalunya que són els que han servit fins ara per viure l’aparell de l’Estat, per dessagnar-nos i quan s’ha demanat ajuda, xulejar-nos i reclamar interessos. Passant l’activitat econòmica formal interna a mínims de subsistència, Catalunya probablement no patirà gaire més del que està patint i es preveu que pateixi. Però en canvi, es pot tenir a les mans els col·lapse del sistema de domini espanyol. Quan Catalunya, València i les Balears, per diverses vies esdevinguin , com els rescats demanats s’apunta, comunitats a finançar per part de l’Estat, i no al revés, el sistema imperial espanyol esclata. Si aquestes comunitats deixen de pagar venciments, si com és de preveure,i la gent no repeteixi la seva aposta pels bons patriòtics, el problema de la matança de les gallines dels ous d’or, recaurà finalment sobre el seu amo. O no és Espanya l’única sobirana, als ulls del món?
PD. Recomano un toc d’humor com el promogut per una alcaldia republicana, la de Moià, que s’ha trobat amb el pastís d’una desastrosa gestió convergent i la intervenció de l’Estat.
http://t.co/iYVTc68f