Assisteixo amb certa perplexitat i preocupació a l’idil·li entre Convergència i Unió i el Partit Popular a Catalunya. La mateixa setmana que s’ha escenificat el pacte de la pepevergència per aprovar els pressupostos de la Generalitat, la dirigent del PP Alícia Sánchez Camacho, bona negociadora, s’ha alineat amb Francisco Caja i la seva Convivencia Cívica Catalana per llençar un altre torpede al model d’immersió lingüística a l’escola catalana. Un cop aconseguida l’alcaldia de Badalona per al xenòfob Xavier Garcia-Albiol i d’obtenir notables quotes de poder a la Diputació de Barcelona amb Alberto Fernández Díaz com a vicepresident primer de la mà de CiU, Sánchez Camacho no només no condemna que Francisco Camps mantingui el setge a Televisió de Catalunya al País Valencià o que acabi de declarar la guerra a Escola Valenciana, tampoc no lamenta que José Ramón Bauzá dinamiti el català a l’ensenyament de les Balears amb l’excusa del bilingüisme o el trilingüisme, sinó que s’afegeix a l’eterna campanya contra el català com a llengua vehicular de l’escola al Principat.
Aquest desacomplexament fa preveure el pitjor, un cop Mariano Rajoy assoleixi el bastió de La Moncloa. Sánchez-Camacho no se n’amaga, i demana gest rere gest que es tanquin les ambaixades de Catalunya i que s’aprimin mitjans de comunicació públics en català. El discurs liberal i la necessitat d’ajustar comptes i reduir dèficit és la gran coartada en una operació de gran magnitud soterrada amb la crisi econòmica: la desarticulació de bona part de les estructures d’estat (propi) construïdes amb sang, suor i llàgrimes, i pagades amb els impostos dels catalans, des dels governs de Jordi Pujol i fins avui. Mitjans públics sense senyal, ambaixades vilipendiades per la premsa madrilenya, atacs sistemàtics al català, desarticulació de qualsevol reminiscència que tingui a veure amb Països Catalans, ja sigui un espai català de comunicació amb visió àmplia o un Institut Ramon Llull participat per Andorra, Catalunya, País Valencià i Illes Balears, per no parlar del recurs contra l’Estatut o la catalanofòbia fomentada a la resta de l’Estat espanyol.
Als independentistes que governaven amb Pasqual Maragall i José Montilla els van titllar de botiflers, pel cap baix. Als nacionalistes que pacten amb Sánchez-Camacho i Garcia-Albiol, després de les manifestacions sobiranistes i les consultes independentistes, no se’ls hi pot demanar més visió de país, més dignitat i ambició nacionals? Conec molta i molt bona gent de CiU que són independentistes de pedra picada. Han treballat pel país i ho han fet des del govern i al carrer. Han fet la travessa del desert dels set anys anteriors, i ara que CiU ostenta totes les quotes de poder imaginables, ara que tot els va de cara per enfortir estructures d’estat, per muscular la nació a les portes del repte que representarà el dret a decidir sobre el concert econòmic (perdó, pacte fiscal) i de l’eventual majoria absoluta del PP a Espanya, on us amagueu?
L’excusa de la crisi i de les retallades no és acceptable per deixar de banda l’eix nacional (fora vegueries i fora llei de consultes, tan exigides en l’anterior legislatura) i posar només l’accent sobre l’eix dreta-esquerra, optant per desmantellar eines públiques imprescindibles per a una nació que diu no renunciar a l’estat propi. La CiU més sobiranista, amb alcaldes independentistes que han votat a les consultes i n’han fet campanya, permet que el Govern d’Artur Mas basculi exclusivament sobre un PP que va de cara i trepitja fort. És l’orgasme ideològic de Josep Antoni Duran Lleida. És la desesperació de Josep Maria Vila d’Abadal, dels pocs que aixeca la veu per intentar despertar les cèl·lules dorments dels sobiranistes de CiU. Segur que és el que hi ha? On sou? Desperteu!
