I la República Catalana?

Primer de tot és de justícia agrair al govern d’Ada Colau que hagi decidit canviar el nom de la plaça Joan Carles I, aquell individu execrable que, com a Príncipe de España i hereu del general Franco, va ser còmplice silent de l’assassinat de Salvador Puig Antich i la resta d’executats en els darrers anys del règim militar. I que com a membre de l’esperpèntica nissaga Borbó, va començar aplaudint les atrocitats del dictador i ha acabat donant símptomes congènits de la degeneració familiar, amb el maluc fracturat després de caure del llit de la seva amant mentre caçava indefensos elefants a Botswana.
Dit això, i reconeixent que el govern de Barcelona en Comú ha fet el que l’alcalde “sobiranista” Xavier Trias mai va gosar, sigui per manca de coratge o per les liaisons dangereuses del seu partit amb la monarquia, no podem estar d’acord amb el nom escollit per substituir el de Juan Carlos I. És a dir, Cinc d’Oros. Aquest, si bé és un nom popular, que una revista satírica li va posar quan la urbanització de la cruïlla era mínima i estava formada per només una rotonda central i quatre de laterals més petites, guarnides amb uns fanals modernistes de ferro forjat que li donaven aèriament l’aspecte del famós naip de la baralla espanyola.
Tanmateix no és l’únic nom popular que ha tingut l’indret. Acabada la Guerra Civil, els feixistes van retirar l’estàtua de la República que rematava la columna del monument a Francesc Pi i Margall, inaugurat el 1936. En el seu lloc hi van posar l’escultura d’un aligot franquista i la gent l’anomenà la “plaça del lloro”, fins que un llamp el va abatre. Llavors es va cobrir el buit en punxa, i els ciutadans han conegut aquell indret fins avui com a “plaça del llapis”. De fet, si realment es volgués posar un topònim popular hauria de ser aquest.
Així que el govern dels “comuns” han optat per la via fàcil, la menys compromesa. Perquè s’ha de recordar que el 14 d’abril de 2012 un centenar de destacades personalitats barcelonines de l’àmbit acadèmic, cultural, polític i social de la ciutat, van demanar al llavors alcalde Trias que canviés el nomenclàtor de la placeta pel de República Catalana. A l’exalcalde que ni es va atrevir a revocar la Medalla d’Or a la infanta Cristina encara li deuen tremolen les cames.
I és una llàstima que Colau no hagi estat prou valenta per assumir, amb un gest simbòlic i demandat per la ciutadania, aquests valors republicans, democràtics i catalanistes. Més quan aquest any 2016 es commemorava el 375 aniversari de la proclamació de la Primera República Catalana pel president Pau Claris (1641), i el 85è de l’assoliment de la Segona, pel president Francesc Macià (1931). Hagués estat el moment idoni per homenatjar en un rellevant emplaçament urbà una forma de govern, malauradament efímera però real, de la qual els catalans ens hem dotat en els moments decisius de la nostra Història.
Malgrat això, els patriotes republicans no ens donarem per vençuts i, si bé avui aplaudirem el canvi de nom amb la mateixa fermesa i seguretat amb la que el general Prim va dir que els borbons “jamás, jamás, jamás”, tampoc no deixarem d’insistir en que aquesta plaça, punt neuràlgic i emblemàtic de la Diagonal i el Passeig de Gràcia, tingui el nom que millor li correspon. El d’una idea vívida del passat -la República Catalana- que ens guia l’anhel present, però que sobretot ens assenyala un esplendorós futur.