I la independència?

                     
            Diferents situacions familiars i de feina de jubilat (a la qual hi he d’anotar la lectura de diaris i revistes, audició de ràdios i vista i escolta de diferents cadenes de televisió, lectura del correu electrònic i col·laboració a diferents xarxes socials i resolució de situacions habituals) m’han impedit darrerament que pogués dedicar-me a escriure un article, com a mínim setmanal, per al blog i per a altres mitjans de comunicació. Han anat sorgint temes sobre els quals m’hagués agradat escriure, però els deixaré per més endavant si el temps no els desvirtua, però ara, crec que he d’aportar el meu insignificant granet d’arena a les eleccions de diumenge passat al Principat, després que tothom ja n’hagi parlat en escreix, i sabent que se’n continuarà parlant durant molt de temps. Crec que és impossible que pugui afegir alguna cosa nova al que ja s’ha dit i escrit, però ho intentaré.
 
            Som una persona que tinc una tendència innata cap al pessimisme, però que sempre lluita per poder aferrar-se a qualsevol resquícia optimista. Aquest és l’exercici que vaig fer i que faig després d’assistir al recompte de vots de la nit electoral i després d’observar com es van desenvolupant els esdeveniments durant aquests dies. La nit del diumenge va començar molt bé amb l’enquesta a peu d’urna, va empitjorar i es va mantenir a partir dels primers tants per cent de vot escrutat, i al final, la cosa va acabar bé, però no tant com hauria desitjat. Em creia que CiU trauria uns 10 escons més, pensava que el PP en perdria algun i que els Cs no n’augmentarien tants ni prop fer-hi. Els altres no varen modificar gaire les meves expectatives. Quin és el vestigi al qual em vaig aferrar per acabar la nit de manera optimista? Que el vot sobiranista, el vot pel dret a decidir sense permís de n’Aznar, aquest vot havia augmentat, i que, per tant, no hi ha cap excusa perquè no es pugui dur endavant tot el que s’ha promès després del darrer 11 de setembre.
 
            Per què en el transcurs del poc temps que ha passat des que hi ha nous parlamentaris votats, no ha estat suficient per a trobar sensacions optimistes? Per moltes raons i a causa de com s’han anat desenvolupant els esdeveniments i posteriors declaracions, telefonades, intercanvis d’opinions, pactes, entrar o no en el nou govern, condicions per a l’ajuda, etc. Però estic cercant d’entre la brossa una petita palleta que em condueixi a l’optimisme i encara no l’he trobada, però esper que tot arribarà.
 
            Les facilitats per a la independència no arribaran si ho han de fer des d’Espanya. L’allau de crítiques no atura i això que ha estat molt important, perquè ha aconseguit fer que molta gent que no ho havia somiat mai, es fes independentista després de veure que era maltractada pels qui haurien d’estar agraïts, ja que se sap que són molts els diners que han sortit del Principat per anar a satisfer dèficits a Espanya, dèficits o luxes innecessaris. Sembla que ara el creixement de l’independentisme està en un compàs d’espera. Segurament ajudarà a augmentar la gent conscienciada, la declaració de Felipe González, que vol que ell i la resta d’espanyols siguin els qui han de determinar si els catalans tenen dret a decidir el seu futur o no. O declaracions com les d’Aznar que és capaç de condemnar els altres nacionalismes, però que s’oblida del seu. I, és clar, si fos veritat que Espanya necessita ajudar els catalans a sobreviure, segurament ens traurien defora per la porta falsa, però com que saben que és Espanya la que sobreviu gràcies als catalans, no voldran que marxem. Per tant, és necessari que el pensament sobiranista augmenti en progressió quasi geomètrica, per poder ajudar el Parlament actual i el Govern que s’ha de constituir a continuar amb el pas ben ferm cap a la formació d’un estat propi que impliqui la independència, que ara per ara, no passa de ser una ferma il·lusió. Cal convertir aquesta il·lusió en realitat.