‘ “ … mare-de-déu-santíssima-puríssima! Què bona que està la rossa aquesta! Quin monument!” penso mentre observo la bellesa que s’asseu just als seients de la meua dreta a l’autobús. Ja he perdut el compte dels milers de milles que he fet i la quantitat d’experiències que he viscut viatjant amb la mítica companyia d’autobusos Greyhound. El viatge és un altre dels llargs i feixucs viatges nocturns als quals ja gairebé m’he acostumat. Però tinc la sensació que aquest serà diferent, especial. Sé que quelcom grandiós succeirà. És aquella sensació que en ocasions tens d’haver viscut ja aquell moment i ets capaç de preveure què passarà a continuació.
La rossa s’adona que no paro d’observar-la i sembla que li agradi. Comença el joc, flirteig visual i insinuacions vàries al més pur estil hollywoodià. Ni farenheits ni celsius poden ja mesurar la temperatura ambiental, i menys quan la rossa s’incorpora, fa dues passes, vacil.la el temps suficient perquè m’adoni que les corbes de l’Alpe d’Huez i el Tourmalet són un broma al costat de les seves, i finalment s’asseu al meu costat. Estic nerviós, l’última vegada que he tingut una bellesa com aquesta tan aprop ha estat després de treure’m uns quants bitllets verds de la butxaca. ‘How are you today?’ em pregunta. ‘Could be better’ li responc. Missatge enviat. Missatge rebut. Per què parlar més? M’agafa de la mà i em condueix a la part posterior de l’autobús. Per sort, els autobusos tenen un petit lavabo per urgències que puguin sorgir durant el trajecte. Lo nostre és una urgència. I allà, enmig d’aquella olor que tot ho mata, pugem al cel plegats en vàries ocasions.
Satisfet amb la feina feta com mai abans, m’assec de nou al meu seient tot escoltant National Public Radio i amb la intenció de fer la millor dormideta postorgàsmica de la meua vida. Ja estem arribant al nostre destí. Però de sobte, quatre paraules màgiques pronunciades pel locutor de la NPR fan que la meua ment s’articuli de nou. El locutor repeteix la notícia: ‘Catalunya proclama la seua independència i els Estats Units ja s’han pronunciat acceptant-la com a nou membre de la comunitat internacional’. Em cauen les llàgrimes. Em tremolen les mans. Pell de gallina. Tantes generarcions lluitant, els esforços dedicats, les vides que s’han quedat pel camí, les humiliacions sofertes… per fi tornem a ser lliures!’
A la meua dreta la rossa continua amb les seues ‘freakades’, cas omís. I lo que és pitjor, la notícia no és la independència de Catalunya sinó que és la de Kosovo. Benvingut al món real. Encara queda molt per arribar a destí. El camí és llarg i fosc però ens movem. Plourà, nevarà, tindrem tramuntana i trobarem arbres enmig de la carretera que ens impediran el pas. Malgrat tot, una llum al final del camí, encara que tènue, m’il.lumina. Potser no queda tant, potser ja estem arribant, convindria seguir algun dels camins marcats. Pròxima parada: independència!
I have a dream (tinc un somni) … o bè, potser dos.
