Un Solidari em retreu que els meus últims articles “no generen plusvàlua” (per a l’independentisme, s’entén). Hi estic totalment d’acord. I tanmateix, si n’escric més, continuaran mancats de plusvàlua. Per desgràcia. Perquè m’agradaria que em digués de quina manera els articles en podrien generar atès el panorama nacional. Per a ell, naturalment, generar plusvàlua significa cantar les excel•lències de Solidaritat, que per alguna cosa n’és un hooligan, i per cert que, com tots els hooligans, ho serà fins al dia que maduri i deixi de ser-ho, o més aviat, com que intueixo que ja no té edat per sentir aquesta mena d’efervescències adolescents, substitueixi l’objecte de la seva adulació per un altre, que per alguna cosa n’hi ha que viuen d’il•lusions.
Quan no hi ha ni possibilitat de crear plusvàlua, l’únic que queda és analitzar, mirar de posar llum sobre la situació que provoca aquesta impossibilitat per tal de capgirar-la, vet aquí. Altra cosa és que un servidor cregui que cal capgirar res, atès que a un mort no se’l ressuscita, i ja he dit en alguna ocasió que Catalunya va morir el 28-N. Però en fi. Per a mostra d’aquest túnel negre on ens trobem només cal veure com ara mateix, tan sols unes setmanes després de les eleccions, el president Mas ja malda per tallar les ales a Solidaritat. Això que per a alguns —l’esmentat hooligan el primer— és una evidència de la força i les bondats de SI per a l’independentisme, per a mi és de fet la cruel radiografia del drama nacional. Que al president català, amb seixanta-dos diputats, li preocupin les accions de quatre diputats al grup mixt, i per tant amb ben poca capacitat d’incidència al Parlament, dóna la justa mesura del futur que espera als catalans amb un president i un partit, CiU, que ja ha deixat clar a la massa de border lines que el van votar, que no pensa exercir la seva força en favor del país, sinó per a si mateix, i això equival a dir en favor d’Espanya. Un futur negre sobretot perquè els quatre diputats de SI que tant tem Mas resulta que en teoria representen l’independentisme, i sabem que la independència és l’única via per sortir de la profunda crisi a tots nivells que pateix i patirà fins a extenuació aquest país si no s’allibera en un futur immediat del veí. I per acabar-ho d’adobar, encara més preocupant resulta que tot un President català encara no s’hagi assabentat que, més enllà de la poca força en representació de SI, que aboca aquest partit a convertir les seves declaracions i accions en focs artificials, el que presencia Mas de SI no són més que actors que encenen els focs sabent que només són això: llums de colors per entretenir babaus mentre Catalunya continua sotmesa, ara sota la botiflera tutela de CiU, i gràcies a la saviesa del poble que l’ha elegit fent ús de la meravellosa democràcia de què gaudim. Ehem.
Fa dos estius vaig tenir una conversa a Prada amb Uriel Bertran. Ell pertanyia a Esquerra i em deia que pensava que el millor per a l’independentisme era transformar el partit des de dintre, i que per això hi continuava. Naturalment, li vaig dir que mentia, que si no abandonava Esquerra era per la cadira i el sou, i punt final. Com es veu, el temps m’ha donat la raó. Bertran va trigar tot just un any a “canviar d’opinió”, abandonant Esquerra així que va veure la perspectiva d’una millor menjadora quan el vaixell s’enfonsava. Encara espero que ho reconegui. Però ja se sap que l’orgull, que no és més que una mostra d’ inseguretat i feblesa humana, es revela en aquests moments, sobretot quan les raons del canvi de parer són tan incofessables que no cal confessar-les perquè tothom les reconeix. Tothom menys ell i ara els Solidaris, és clar. Perquè encara espero que aquells que fins fa uns mesos eren detractors de Bertran ara badin boca sobre què opinen de la seva presència destacada a SI. Si s’ha de jutjar pel seu curiós silenci, potser ara tot d’una els sembla encantador, el xicot.
Continuem amb el dèficit de plusvàlua? Parlem d’Esquerra i el seu actual paperàs, que ningú no troba perquè el partit ha desaparegut? Esquerra s’ha fet fonedissa amb deu diputats, o sigui sis més que l’omnipresent SI. Però es veu que no els cau la cara de vergonya. Gens, tenint en compte que quan apareixen és per continuar provocant llàstima, ara amb l’estúpida proposta que al Senado español es parli català, com si per a qualsevol independentista de veritat no fos evident que un partit que es fa dir així té l’obligació de treballar perquè el català es parli a Catalunya en el seu Senat com a país independent, no pas al senat d’Espanya, el país de qui t’has d’alliberar; i per si fos poc, com si no clamés al cel que parlar català al Senado español consolidaria, si pot, Catalunya encara més dins l’Estat veí, i a sobre el dotaria d’una pàtina de democràcia que Espanya desconeix. Quina trepa de tòtiles ineptes, aquests d’Esquerra. Com es veu, el pitjor no és que hagin perdut més de la meitat dels diputats, que és per fer-s’ho mirar, sinó la seva actual escandalosa incapacitat de resposta.
Crec que l’actitud d’Esquerra de no cedir cap diputat a SI perquè conformi grup propi és incomprensible. Esquerra i SI no diuen tenir el mateix objectiu d’aconseguir la independència? Aleshores, quin dels dos partits menteix en rebutjar la suma de forces? Esquerra ja ha demostrat de sobres que Pinotxo al seu costat té el nas camús, però a SI li convé com sigui un diputat més. D’acord, però això no treu que puguin mentir els dos partits, oi? Com que és evident, insisteixo que precisament per això haurien de sumar forces. Ho haurien de fer perquè sintonitzen, ni que sigui en la sintonia de la poltrona. Ai… la plusvàlua!
