Es del tot inacceptable, per injust, que el govern espanyol, amb la complicitat de CiU, hagi fet recaure els efectes de la crisi sobre els pensionistes. Injust i cínic. Perquè només cal tenir present la proclama de Rodríguez Zapatero (i jo la hi he escoltada moltes vegades des de la tribuna) que els plats trencats no els pagarien els més febles. I els pensionistes ho són, els més febles, tal com es dedueix del fet que el 84% dels quals perceben menys de mil euros (la pensió mitjana a l’Estat se situa en els 770) i encara se’n ressentiran més a partir del juliol amb la puja de l’IVA.
Però hi ha un més enllà, més preocupant encara, que s’explica per l’interès dels capitals especulatius de queixalar de totes totes a mig termini l’estat social que s’ha anat construint en els darrers decennis. Com s’entén que, si el que es persegueix és reduir el dèficit públic, es congelin les pensions tenint en compte l’actual superàvit del Fons de Reserva de la Seguretat Social (62.500 milions d’euros) i que l’operació de congelació de pensions abasta només 1.500 milions?
D’aquí vénen tots els interrogants. El que no es confessa és que allò pretès té a veure amb la voluntat de fer quallar una equació perversa: transformar l’actual sistema de pensions, també, igual a contribuir a superar la crisi. Tot plegat, forma part de la mateixa operació ja viscuda fa uns mesos quan el ministre Corbacho va protagonitzar l’engegada de cavall i la parada de burro en relació a l’allargament del període laboral fins als 67 anys per tal d’accedir a la jubilació.
En definitiva, anar desballestant i queixalant l’estat del benestar que –en el cas de l’Estat espanyol i pel que fa a les pensions- tot just s’està bastint, com s’evidencia observant que l’Estat espanyol gasta en pensions 3 punts de mitja per sota de la de la Unió Europea, menys, doncs, que Alemanya Itàlia o fins i tot Portugal.
I per fer via, al capital, li cal anar dinamitant l’estructura política de què ens hem dotat per garantir la transversalitat dels instruments de garantia del sistema, en aquest cas el Pacte de Toledo, acord signat l’any 1995, i refermat l’any 2003, amb l’objectiu d’evitar que les pensions esdevinguessin matèria d’utilització partidista (que ningú no estigués justament legitimat per tocar unilateralment la “guardiola”), amb l’objectiu de cercar consensos i, per damunt de tot, de garantir la sostenibilitat financera del sistema i l’equitat de les pensions, raó per la qual es va incloure des del primer moment el compromís de la revalorització automàtica en funció de l’índex de preu al consum per mantenir el poder adquisitiu de les pensions.
Però no hi fa res! La genuflexió de l’esquerra espanyola al capital és tan vergonyant que no s’han estat de saltar-se el Pacte de Toledo decidint la congelació de les pensions unilateralment. I garantint el no retorn, si més no, ara per ara, encabint-la en un conjunt de mesures (retall del sou dels funcionaris, frenada al desplegament de la llei de la Dependència, etc.) aprovades aquesta setmana i negant-se a la tramitació com a llei a fi d’impedir que poguéssim aspirar a introduir-hi modificacions, per exemple en tot allò relacionat amb les pensions.
I el senyor Duran i Lleida els ho ha permès. I encara hi ha qui qualifica CiU de gent responsable!
