I el President va marejant la perdiu

Queden pocs dies perquè es debatin i es votin al Parlament les esmenes a la totalitat que Esquerra va registrar a les seccions que conformen el projecte de pressupost per a 2015. En cas que abans no s’hagi produït un acord entre les forces sobiranistes, bàsicament entre CiU i el republicanisme, els parlamentaris d’ERC hauran de votar-les afirmativament, amb la qual cosa el  Govern s’haurà quedat sense pressupost.
Si el President continua entossudit a no dissoldre el Parlament, més enllà de condemnar-nos a l’acceptació d’un ofec econòmic que ens escanyarà fins a l’asfixia, no només  ajornarà el desenllaç del procés sobiranista sinó que també ens encolomarà l’extraordinari risc  que pot representar la pèrdua de  la iniciativa política que, de Catalunya estant,  hem gaudit en els darrers anys. 
De fet, els perjudicis són tan evidents que hom només pot arribar a entendre l’existència de tantes resistències si té present les fortes pressions exercides per alguns poders fàctics catalans i espanyols sobre la cúpula de CiU. Entitats financeres de renom, grups empresarials i Foment del Treball,  que veuen en la constitució d’un nou parlament amb majoria absoluta sobiranista el punt d’inflexió cap a un desenllaç definitiu i ràpid del procés.
I, certament, no van equivocats. Els estudis demoscòpics són ben clars. Si el sobiranisme es presenta en distintes  candidatures abasta un univers més ampli d’electors que no pas en una  llista única  marca Mas, probablement guanyadora, cert, però no pas amb la majoria absoluta imprescindible  per fer realitat un trencament democràtic.  Vet aquí, doncs, el quid de la qüestió. Per als adversaris del procés sobiranista, millor que no es convoquessin eleccions, però si no poden evitar-ho, cal almenys garantir que qui les guanyi no pugui enllestir la feina.
No és pas aquesta la via dels republicans. Per a ERC, és urgent una majoria inqüestionable que faci realitat d’immediat n doble procés paral·lel: d’una banda, legislar lleis de “desconnexió” i de creació de les estructures d’estat imprescindibles que convisquin transitòriament amb les lleis espanyoles a fi i efecte de garantir la seguretat jurídica. I, d’altra, iniciar un procés constituent popular que doti Catalunya d’una constitució  modèlica perquè les parets mestres del nou Estat aixopluguin una societat de democràcia excel·lent, en què els poders polítics no estiguin supeditats als poders financers i on es faci realitat la socialització de la riquesa. 
Un procés intens i accelerat que, finalment, ha de culminar en  pocs mesos amb la ratificació (o no) per part de la ciutadania en referèndum, de la Constitució, pas previ per a la proclamació consegüent definitiva de la República.
No és estrany, doncs, que aquests visquem dies d’incertesa, de  desassossec en moltes  persones i, fins i tot, de decepció. A molts ciutadans se’ls fa difícil metabolitzar el perquè, després de l’èxit del 9-N, s’hagi de viure amb el  neguit creixent d’una decisió que es resisteix a arribar. Sobretot, si es té present que les entitats que han convocat les grans mobilitzacions en els darrers anys, l’Assemblea Nacional i OMNIUM, ja fa mesos que deixaren dit a la plaça de Catalunya que anhelaven i veien imprescindible gaudir d’un nou Parlament a la primavera.
La resposta rau en la importància d’aquestes eleccions tant per als qui aspirem a la Catalunya independent com per als qui desitgen tot el contrari.  Per a  nosaltres, ja ho hem dit, significarien poder fer de pressa el tram final. Per als altres, perquè també n’estan convençuts, cal impedir-les.
D’aquí que el President Mas continuï marejant la perdiu.