… I el 3014, consulta sobre la consulta

Qui no vegi que Oriol Junqueras és una loteria immerescuda que ens ha tocat als catalans per tirar endavant la independència, que vagi com a mínim a l’oculista. Patriotisme de veritat, home culte amb coratge, honestedat, afabilitat, fermesa, raonable carisma, intel·ligència, murrieria a dojo, extraordinària oratòria, experiència, coneixement perfecte de les virtuts i defectes del terreny que trepitja són el que aplega un personatge que políticament i humana aprecio. Junqueras posseeix unes qualitats dificilíssimes d’aplegar. Fins i tot (de fet, sobretot) suposa un aspecte molt a favor seu el defecte personal de tenir-s’ho rematadament cregut. La falsa senzillesa que gasta des de la seva extrema egolatria per desgràcia és molt positiva per al país. Admiro la manera finíssima amb què entabana positivament el personal, gràcies a l’empatia, a una prodigiosa psicologia que el porta a conduir amb precisa mà esquerra (no és un acudit) el borregam català de qui s’ha de guanyar la confiança. No se m’acut millor polític que Oriol Junqueras per al moment històric —si volem, perquè jo ho dubto molt— que se’ns presenta. La presència de Junqueras, la seva categoria a tot nivell al Parlament és tan immensament superior a la immensa majoria del personal immensament mediocre que l’envolta (dins el Parlament i fora), que produeix entre patiment i vergonya aliena presenciar-ho.
 
Qui no vegi que, tenint en compte la lamentable qualitat del poble que tenim i el seu reflex al Parlament, el binomi Junqueras-Mas per tirar endavant el procés d’independència suposa el millor escenari que recordo a què poden aspirar els catalans per tirar endavant la independència, que s’ho faci mirar.
 
De la mateixa manera, qui no vegi que Junqueras i Mas no acabaran emprenyats entre ells tal com tant sento que es parla, sinó que seran dilapidats per l’statu quo del país, i, doncs, també pel poble català mateix degudament ensinistrat que, covard i mesquí com és, els abandonarà quan des d’ara mateix vagin de debò maldades des d’Espanya, que s’ho faci mirar. El problema, doncs, no és ni Junqueras ni Mas ni Espanya: el problema serà CiU, Esquerra i el poble català, assessorat pel Grup Godó, La Caixa, la Cambra de Comerç i companyia.
 
Qui no vegi que, pel fet que Espanya ara estigui rabiosa, no significa en absolut que suposi cap prova evident que aquí estiguem fent bé les coses i que la independència sigui a tocar, que s’ho faci mirar. Espanya no entén ni vol entendre res sobre Catalunya, i per això no és estrany que, per exemple, en el seu moment consideressin Maragall un Almogàver i ara considerin Mas com el nou general Moragues. Imagina’t.
 
Qui no vegi que l’any 2013 és anterior al 2014, i que per tant l’única raó seriosa per fer la consulta el 2014, tenint en compte que el país se’ns ensorra per moments, és anar com sempre marejant la perdiu i allargar estúpidament l’agonia mirant cap a una altra banda per por d’afrontar el problema com cal i amb urgència, que s’ho faci mirar. Altrament, només se m’acut que esperen que el país acabi de rebentar del tot en la seva misèria per fer la consulta.
 
Qui no vegi que la sola idea de fer una consulta per la nostra llibertat (més enllà d’exigències europees, que ni a Brussel·les saben a hores d’ara quines han de ser) és, a més d’absurda, humiliant, que s’ho faci mirar. Qui no vegi que no té cap sentit que et robin la cartera durant 300 anys pel cap baix, i després fer-te a tu mateix una consulta per saber si vols o no recuperar el que t’han robat, i a sobre pretendre que sigui el lladre qui et legitimi la consulta… en fi, qui cregui que això és normal, queda clar que no la volta rodona. Qui no vegi doncs que, per sentit comú, el que s’hauria de fer és simplement recuperar les institucions catalanes violades des de fa segles i situar-les al lloc que com a nació que representen des de sempre els ha correspost, o sigui avui dia dins el marc modern d’un nou estat, que m’ho expliqui. Altra cosa és que Europa i el món demani una ratificació per referèndum i jo ho pugui entendre. Però el què de la qüestió cal tenir-lo clar per no caure en el papanatisme acomplexat habitual davant d'espanya i, ara, sobretot, del món.
 
Qui no vegi que s’està parlant de la consulta fent-nos creure tàcitament que un cop feta la cosa serà sinònim d’assoliment directe de la independència, que s’ho faci mirar. Encara és hora que jo senti a cap polític dir què pensen fer l’endemà de la consulta, i això amb el ben entès optimista que l’hàgim guanyada. I com que ningú no ens ho explica, només se m’acut que no en tenen ni idea, perquè no hi ha dubte que si ho sabessin s’apressarien lògicament a explicar-nos-ho per, entre altres coses, animar el poble a votar a favor del sí a la consulta. I com que no en tenen ni idea, tot apunta cap a una cosa segura: haurem d’esperar el 3014 per fer una consulta sobre la consulta del 2014. I això, amb sort. Amb molta sort. Més que res, perquè com a poble haurem deixat d’existir. I farà segles.
 
Ricard Biel