Aquest mes d’octubre s’inaugura una exposició al Bon Centre de Cultura i Memòria que des del començament ha estat conflictiva, especialment per al desig de posar en l’espai públic estàtues de la iconografia franquista. Dimarts, el primer tinent d’alcalde, en Gerardo Pissarello i el Comissionat de l’Ajuntament per a les polítiques de memòria, el doctor Ricard Vinyes, compareixien davant la comissió de cultura per donar explicacions, a petició d’ERC, d’aquesta exposició impúdica i, alhora, fer front a una proposició de CiU per canviar la ubicació.
Tant en el fons com en les formes, la resposta dels responsables municipals ha estat vergonyosa.
En les formes, amb un llenguatge estalinista per part del primer tinent d’alcalde que, rere aprofitar el reglament per negar-se a entrar en debat, va emprar la desqualificació personal i el menyspreu envers l’adversari polític, més enllà de les raons de fons que hi pogués exposar. Si no és cert el temps ens ho desmentirà, però va semblar la tan coneguda i perillosa supèrbia de la ignorància, que davant la manca de plantejaments acadèmics recorre al cos a cos personal.
En el fons, perquè, fruit d’aquesta supèrbia, el primer tinent d’alcalde va confessar que la seva voluntat era que el Born esdevingués un Memorial de referència , no només nacional, ans internacional, imagino que a major glòria seva. Potser ens expliqui el recorregut d’aquest Memorial, però molt ens temem que sigui una proposta reduccionista, que anul·li el que de lloc de memòria nacional té el jaciment del Born.
Cal dir que, voluntàriament, l’exposició i el conflicte subsegüent estan contaminats d’antuvi. Podem coincidir que exposicions d’aquesta mena són necessàries. No entrem, perquè no som censors, en la valoració artística del projecte. I podem assumir que, consensuada, una exposició similar podia arribar a ser acceptable.
El que realment grinyola ha estat aquesta actuació unilateral, sense tenir en compte les associacions memorialístiques, que s’han dividit amb el projecte, i sense saber si les ferides són prou tancades, que pensem que no, per una exposició vora pornogràfica.
Però és que fins i tot, i aquí no hi ha negligència sinó desig conscient, en triar el lloc es feia amb la voluntat d’establir un tour de force amb el sobiranisme, amb qui lluita per l’hegemonia a Catalunya i, especialment, a Barcelona, sense valorar la idoneïtat d’un espai de referència de la memòria nacional del nostre país. Omplint-se la boca de memòries, desvirtuen tot allò que soni a memòria de país i insulten els lluitadors per les llibertats nacionals i populars. Tal i com piulava la senyora Sara Vilà no hi ha antifranquisme fora del PSUC, i per tant, amb una història construïda a partir d’aquest assert, el nostre país té poc més de 80 anys i la resta és temps a l’espera de l’arribada del messies. Això explica la retirada de la subvenció al memorial 1714, voler anomenar plaça del moviment obrer a un espai fora de la vista de la ciutadania ( Pellicer i Paraire, Llunas i Pujals, Martí Barrera, Seguí o Peiró, sonen massa catalans i a més, no són marxistes), programar una conferència dins els actes de la Diada amb l’escaient tema de la Lluita Obrera durant el Franquisme i negar a la Coronela el dret a participar a la Diada per no respondre al caràcter cívic que l’Ajuntament volia donar a la commemoració, com si la Coronela fóra un Regiment d’Hússars.
Aquesta doble perversió i menyspreu, desconsideració envers les víctimes i pretensió de colgar la història del país, amara l’actuació de l’Ajuntament en polítiques de memòria. Tornar als consensos implica redefinir aquestes polítiques. Tot el que no sigui això, és sobrer.
