Després que ZP hagi complert amb totes les demandes –o se n’ha de dir imposicions?- de Merkel, la presidenta alemanya en demana més. Ara, i a l’espera del següent capítol, vol retallar-nos les vacances i els festius.
L’excusa és l’homogeneïtzació de la classe treballadora europea. Hi podria estar d’acord, però tal vegada podríem començar per igualar salaris, horaris i conciliació de la vida laboral i familiar. I, evidentment, l’homogeneïtzació de la classe treballadora hauria de tenir com a objectiu l’ampliació de drets i no pas la retallada.
La clau no rau en les vacances i les festes (Alemanya 30 dies/any, Estat espanyol 36, però França 40), sinó en la productivitat de les hores treballades en una cultura mediterrània en què, desgraciadament, es prima més la presència que no pas l’eficiència. No en va, l’Estat espanyol se situa a la cua europea de productivitat, pública i privada.
Esquerra s’ha oposat a totes les retallades socials que ha proposat fins al moment Angela Merkel, des de la reforma laboral fins a l’ampliació de l’edat de jubilació; en definitiva, un guió de progressiu desballestament de l’estat social que el PSOE ha aplicat amb fidelitat digne de vassallatge que ha d’acompanyar un nou model de relacions laborals basat en la precarietat, contractual i salarials. Res a veure, doncs, amb el model alemany.
Si ZP no vol escoltar les mobilitzacions en contra de les retallades i a favor de solucions socials i pensa implementar les noves ocurrències neoliberals de la dreta alemanya, ens trobarà novament en contra. Davant de les receptes neoliberals hi ha una sortida distinta a la crisi que passa per incrementar els drets i la despesa social a fi d’aconseguir l’homogeneïtzació europea de l’estat del benestar.
Que quedi clar, per saber del que parlem, que la Merkel, bo i exigint que se’ns torni a collar, parla en nom de la dreta alemanya defensora ultrança de la rendibilitat dels capitals invertits en la compra del deute dels estats “tutelats”. No pas de solidaritat, tot i que de vegades fins i tot hagi arribat a emprar impúdicament aquest terme. Desgraciadament, de solidaritat no se’n pot parlar. Amb prou feines s’hi pot fer referència en termes de referència ideològica o històrica (la solidaritat internacionalista!). Perquè darrere dels famosos mercats també hi ha recursos econòmics invertits (plans de pensions, per exemple) fruit de l’estalvi dels treballadors i classe mitjana alemanya que exigeixen rendibilitat peti qui peti.
