Un dels temes explorats per Kate Raworth a l’Economia rosquilla (Paidós, 2018), és com l’ortodòxia econòmica imperant, ha influït i modelat el pensament col·lectiu. Des de l’autoritat de les càtedres, s’ha presentat l’economia com a regida per unes lleis i principis immanents, tal com ho són les de la física i la química, i com a tals, investides d’una autoritat aclaparadora, que abassega qualsevol teoria alternativa que gosi portar-li la contraria.
Una de tals principis, és el de l’homo economicus. En la teoria econòmica, els mercats es regeixen per la suma de les decisions de tots els que hi participen, és a dir tots nosaltres. I així, per a poder establir lleis de comportament dels mercats, els hi han calgut crear un model per tots aquests actors: si sabem com es comporta cada actor individual, podrem fer la suma de tots els seus comportaments, ço que serà el comportament del mercat. Mercès a la influència de l’economia, com explica Raworth, l’homo econòmicus és el protagonista dels principals llibres de text d’economia, guia la presa de decisions polítiques a tot el món, i modela la forma com parlem de nosaltres mateixos. I per això és tant important.
En essència, l’homo economicus seria un ésser que només pensa en ell mateix, que té els diners com a objectiu fonamental de l’existència, i que sempre està fent càlculs sobre què li convé més. Raworth explica que la primera definició de l’homo economicus va ser feta per Adam Smith, considerat un dels pares fundadors de la disciplina de l’economia. Adams va dir que mirar pel propi benefici era la “virtut més beneficiosa per a l’individu”. Però alhora, deia que aquesta virtut estava lluny de ser la més admirable que tenim, molt per sota de “la humanitat, la justícia, la generositat, …”. A continuació va ser perfilat per John Stuart Mills, que el va caracteritzar com a “Preocupat només per l’adquisició de riqueses, i amb una profunda aversió a treballar”. Stuart admetia que era una definició “arbitraria”, però la justificava confiat que “no hi hauria mai un economista tan absurd com per a assumir que la humanitat està constituïda d’aquesta manera”. A sobre d’això, Wiliam Stanley Jevons li va afegir l’atribut ”d’estar constantment calculant quina possible combinació d’opcions li proporcionava la combinació òptima de màxima felicitat i mínima molèstia”). Després, Alfred Marshall va afegir-hi que “la satisfacció d’unes necessitats, portava l’homo economicus a desitjar satisfer més, i més variades, noves necessitats”. En altres paraules: un ésser insaciable. I finalment, en Frank Knight, li va afegir dos atributs sobrehumans: coneixement absolut del mercat i una perfecta capacitat de predir el futur, per tal d’així fer-lo capaç de comparar els preus de tots els béns i serveis, ara i en el futur. Knight reconeixia que era un model que convertia els humans en éssers que “tractaven els altres humans com fossin moguts purament per l’interès”.
Però aquest model tan grotesc permetia efectuar prediccions i formular lleis econòmiques, i així va anar guanyant popularitat i adeptes entre els economistes, fins que es va començar a convertir en el model de com un ésser humà de debò s’hauria de comportar, si es comportés de forma racional. I en la seva puixança, tots els matisos, advertències i subtileses dels pares de l’homo economicus, varen ser completament oblidades.
Evidentment, la majoria dels éssers humans no som com l’homo economicus, sinó que som cooperatius i ens preocupem per l’altri (qui voldria ser amic o familiar d’un homo economicus?). Ara i a l’edat de pedra, vivim i prosperem en el grup, a on no prosperen els que només pensen en ells mateixos. I ens importa tant que les nostres relacions siguin justes i equitatives, que els tractes injustos ens generen un rebuig molt intens.
El problema és que el que va començar com un model de l’ésser humà, es va convertir en un model per a l’ésser humà perquè, com diu Robert Frank, “les nostres creences sobre la naturalesa humana, influeixen sobre aquesta pròpia naturalesa”. I, continua Frank, “els efectes de la teoria del propi benefici han sigut extremadament perniciosos. Encoratjant-nos a esperar el pitjor dels altres, es manifesta el pitjor de nosaltres mateixos: per tal de no quedar com el tanoca de la pel·lícula, ens neguem a seguir els nostres instints més nobles”. En altres paraules, l’homo economicus ens posa a tots sota el demolidor efecte del casolà “Tonto l’últim”. Clarament, ens cal alliberar-nos de forma urgent d’aquest marc de referència tan perniciós.
