Sembla que fos ahir que el president del Govern Espanyol va destituir els ministres de Salut i d’Educació. Des d’aquell moment els catalans vam començar a sentir una nova escalfor que venia de la resta d’Espanya.
Avui ningú gosa posar en dubte l’èxit del model educatiu català i ja són moltes les comunitats que, gràcies als acords polítics en educació, han vist com els bons resultats entre els seus joves comencen a fer-se evidents. A les universitats espanyoles s’ha despertat una veritable bogeria pel Català. El nombre de càtedres no ha parat de créixer. Fa uns anys ningú s’hagués imaginat un congrés de filologia catalana a Sevilla com el celebrat el darrer mes de maig coincidint amb la Feria d’Abril.
Quan la selecció catalana es va convertir en campiona d’hoquei femení sobre herba aquest estiu a l’Índia, molts avis van rememorar, un cop més, aquella olimpíada a Barcelona, quan una selecció espanyola farcida de catalanes va guanyar la medalla d’or. Pot ser a les properes olimpíades aquest equip ens tornarà a donar una alegria.
Avui, l’economia dels valencians i els murcians ha assolit les cotes més altes gràcies a les exportacions al mercat europeu. El corredor ferroviari finalment va arribar a Algecires. També gràcies al tren els ports de Barcelona i de València es van regenerar i van donar l’impuls necessari per reactivar l’economia espanyola. Ningú recorda els dies amb una bona part de la població a l’atur. El tràfic de mercaderies pel Mediterrani va reactivar l’economia de les comunitats mediterrànies com sempre s’havia previst, però també la de la resta d’Espanya i fins i tot d’Europa. Catalunya al rovell de l’ou d’aquesta transformació s’ha convertit en centre de referència mundial en recerca econòmica. Professors universitaris de prestigi mundial frisen per ser convidats a les Facultats catalanes d’economia Mas-Colell i Sala Martín.
Recordem com, poc a poc, a Espanya, la cultura catalana va anar rebent respecte i consideració fins integrar-se com a llengua d’ús en qualsevol part del país. Els canvis a l’àmbit de la cultura proposades pel Ministre Quim Monzó, van estimular l’interès dels espanyols per conferències, presentacions de llibres i exposicions, i el creixement de les representacions de teatre clàssic i modern han acostat a moltes poblacions una cultura que feia molts anys havia desaparegut. A nivell acadèmic, el canvi de la seu del Ministeri d’educació a Salamanca ha fet que en pocs anys aquella localitat i, en concret, la seva universitat hagin tornat , encara tendrament, a reconèixer-se, ella mateixa, com un centre de referència cultural a nivell Europeu. Finalment, avui arriba el Guernica a Barcelona, fa setmanes el nou museu Picasso havia reservat un espai preferent al quadre.
Els catalans som conscients de què abans del canvi tots volíem fugir corrents d’aquell estat que ens depreciava i ens tractava amb indulgència. No podíem, ni tan sols imaginar, que un govern espanyol fos capaç de deslliurar-se tan ràpidament del llastre que arrossegava feia segles. Però poc a poc vam començar a creure-hi.
Destituir a tots els membres del Tribunal Constitucional i que fos el poble, directament, qui els votés va ser certament un cop d’efecte que ens va agafar descol·locats a tots. En especial als magistrats dels primers comicis. Ningú els havia explicat com defendre les seves posicions davant de la població. Així que aquells dotze magistrats per primer cop arribaven a un càrrec fruit de l’expressió popular. Ells van ser qui, de forma accelerada, van introduir els primers canvis que van ser la pedra angular que ha portat els catalans a sentir-se integrats en una Espanya plural i no només respectuosa amb la seva diversitat però que l’impulsa i en fa bandera en qualsevol ocasió.
Un cop la Justícia va ser impulsada la modernització, les millores de personal i els recursos van arribar a tots els jutjats. Les tecnologies fan innecessari que els ministeris estiguin tots, un al costat de l’altre. Per això, el ministeri de Justícia va ser traslladat a València, en part per reconèixer l’esforç que va fer aquesta comunitat en jutjar els centenars de persones que havien estat embolicats en temes de corrupció els primers anys del segle.
El primer cop que Oriol Amorós, antic dirigent de Esquerra Republicana per Catalunya va arribar a President del govern espanyol va haver certa incertesa en els càrrecs dels ministeris que feia segles anaven passant dintre de les famílies com un dret adquirit. Però Oriol, els va convèncer que els canvis d’estil de govern, en concret la tendència cada cop més estesa a Europa del llavors incipient e-govern, van permetre els canvis necessaris.
Ara ens sentim tots integrats i respectats. Ningú en lloc d’Espanya pot trobar ni un bri de ressentiment contra Catalunya o contra qualsevol de les nacions que formen el Estat Federat Espanyol.
Xavier Ayneto
