Vius, amatent, els dies previs a l’inici del primer curs universitari. T’han venut que ets a prop d’una bona oportunitat per invertir el futur. Els afrontes com un cadell disposat a empassar-se, dòcilment, la matèria granulada i les maneres impertinents que faci falta. Si convé, t’hi posaràs un embut.
Ben aviat duràs carpeta corporativa, com els més grans, a qui miraràs amb ganes d’emmirallar-t’hi. Amb ganes de, com ells, estar a tocar de l’Olimp, d’un sou que et permeti el cotxe desitjat i la segona residència –la primera és un àtic-habitació a casa dels pares.
Aprendràs a desprestigiar, per sistema, els oficis i la formació professional. Provaràs de convalidar crèdits de lliure elecció com sigui, fins i tot pels dies que t’has fet el llit. Col•leccionaràs certificats d’assistència, hores de conferenciants infectes, sense vocació, obsessionats per assolir fites globals i estèrils. Copiaràs, fil per randa, el que et digui qui et mira per sobre l’espatlla. Passaràs les tardes a net. Obriràs, només, els llibres de lectura obligatòria.
Rarament, algú et gronxarà en el bressol del coneixement. Rarament, algú procurarà fer-te entendre que ets imprescindible per canviar el rumb de tot plegat.
Si fa falta, per solidaritzar-te amb el guiri que està d’Erasmus, entomaràs les classes en espanyol. Els dijous sortiràs i, en cap moment, se t’acudirà pensar que al teu voltant passen coses. Moltes coses.
A part -i lamento que així sigui-, encara desconeixes que ben aviat formaràs part d’una de les poques comunitats universitàries que, per estudiar en un centre públic, ha de rascar-se la butxaca. Seràs, també, membre d’una de les poques comunitats on els estudiants no reben ni un cèntim. En la majoria d’Estats europeus, la formació, mòduls inclosos, està considerada com un lloc de treball. O és objecte de beques no restringides. O permet accedir a crèdits que fan pujar els colors a les nostres (sic) entitats bancàries de merda.
Et suggeriran que el teu currículum paral•lel a l’acadèmic -posem per cas, de caràcter social-, te l’entaforis on et càpigui. A diari, pel cap baix et lapidaran amb informació banal des de cinc assignatures diferents. I, sobretot, empolla i no t’importi per quins set ous ho fas. Ho acceptaràs, o bé t’immolaràs?
La universitat busca nous clients. Noves esperances orfes de compromís. Benvingut/da, al paradís de les misèries que no es poden dir.
