Només d'histriònic i kafkià és com es pot qualificar l'episodi magistral del pla de seguretat del TAV a Girona. És autènticament inexplicable que el pla d'autoprotecció del túnel del Tren d'Alta Velocitat de l'estació de la Florència catalana encara no s'hagi aprovat ni a la setena. No hi ha dubte que la posada en marxa del TAV a la demarcació de Girona, també a la resta de Catalunya, ha estat veritablement tercermundista. Amb aquesta situació, és pot parlar de debò de seguretat ferroviària? Tot plegat no hauria de significar una assumpció de responsabilitats polítiques dels que en van gestionar i executar l'obra?
El més greu de tot –d'aquesta tirallonga de despropòsits– és la pèrdua de credibilitat dels ciutadans, en general, envers l'obra pública i el transport col•lectiu. De fet, desprès de tres anys d'entrada en funcionament del TAV a Girona, no s'entén gens aquest cúmul de mancances tècniques, i jo diria, també polítiques. A més, cal no oblidar que en aquest període de temps d'operativitat del TAV s'han produït dues “apoteòsiques” inundacions, les qual van malmetre considerablement la imatge de Girona. Això va ser intolerable, ja que es va fer molt de mal a un potencial turisme exterior, no només de la ciutat, sinó de tota la seva demarcació. Sens dubte, el problema de fons és que l'estació del TAV es va inaugurar sense els requisits tècnics adients. Mai no s'hauria d'haver posat en funcionament un tram de línia d'alta velocitat sense que el pla de seguretat no fos validat. D'altra banda, es pot dir clarament que hem tingut sort, perquè si s'hagués hagut d'evacuar passatgers no vull saber què podria haver succeït. La seguretat ferroviària és quelcom bàsic, indispensable en tot país que presti a definir-se com a democràtic i avançat. Perquè, és clar, ara parlem de seguretat en el TAV. Però com està la seguretat en el tren convencional? En aquest sentit, cal esmentar que el TAV necessita un manteniment molt car i acurat, tot al contrari de l'altre tren, el tren social per excel•lència; en aquest cas, la seguretat ferroviària està sota mínims; les andanes són un problema en gairebé totes les estacions i la catenària no està gaire reforçada. En síntesi, la seguretat ferroviària ha de millorar molt i, sobretot, s'han d'exigir més responsabilitats, eminentment polítiques, a qui permet aquestes situacions de tanta vulnerabilitat, la qual cosa implica l’aplicació un model autènticament antisocial.
