La trepitjada
Corria l’any 1987 i a les semifinals d’aquella Copa d’Europa que es jugava a eliminatòria directa, diferent al format actual mixt de lligueta i rondes eliminatòries, es trobaven el Bayern de Munich i el Maligne. Ja era l’enèsima vegada que els bavaresos i l’equip de la nació de Madrid s’enfrontaven en competició europea, amb diferent sort, i la rivalitat aniria in crescendo els anys posteriors. A l’igual que el Chelsea per al Barça en els últims anys, el Bayern de Munich ha estat pels de Mòrdor un continu rival d’eliminatòria que, més d’una vegada i de dues, ha portat de cap els madrilenys a Europa. Aquell any 1987, a diferència de l’esdevingut dimarts passat a l’Allianz Arena on si els alemanys haguessin estat un equip més competitiu el resultat no hagués estat gaire diferent del de fa 25 anys, el Madrid va rebre un autèntic correccional a l’Olímpic de Munich.
El Maligne venia d’eliminar l’Estrella Roja de Belgrad a quarts de final amb un parcial de 4 a 4 en l’eliminatòria –al partit d’anada a Belgrad els madridistes havien perdut 4 a 2 davant els iugoslaus; a Mòrdor van guanyar per 2 a 0 i van capgirar l’eliminatòria. El Bayern de carregar-se l’Anderlecht amb un 5 a 0 a l’anada a Munich que va deixar sentenciada la ronda. A l’altre quadre de les semifinals s’enfrontaven el Porto de Futre i els camarades, llavors soviètics, del Dynamo de Kiev. Els portuguesos s’acabarien per imposar en l’eliminatòria amb un doble 2 a 1.
En el partit d’anada, al mític Olímpic de Munich, el Bayern de Munich endossava un 4 a 1 als madrilenys. Els diaris de l’època, inclòs MD, van lamentar el suposat mal arbitratge de l’àrbitre escocès Valentine –sí, era un home-, i la mala sort dels de la clara d’ou amb sucre després de patir dos expulsions –que no us sona allò de “han ganado porque nosotros éramos 9, o 10?-, d’altra banda ben justes: una a Mino, però doble groga, i una vermella a Juanito…
El vídeo és bastant il·lustratiu. Només dir que la jugada venia d’una entrada de Matthäus a Chendo que el de Fuengirola va prendre com a pretext per trepitjat el tors i el coll d’n company de professió. Tot i que al finalitzar el partit el jugador madridista va demanar disculpes –i fins i tot diuen que va regalar Matthäus un capot i un estoc-, tot reconeixent que “comportaments d’aquesta mena poden acabar amb la meva carrera futbolística”, la UEFA no es va estar d’aplicar un càstig sever al jugador blanc: cinc anys sense jugar a Europa. Aquest seria el comiat de Juanito d’Europa. Però és que l’historial d’aquest jugador és ampli i digne d’un post per a ell solet: el 1978 va agredir l’àrbitre alemany Adolf Prokov –la UEFA li va reduir el càstig de 2 anys a 14 mesos-; el 1986 va escopir l’ex company Stielike quan aquest jugava al Neuchatel, en un partit de Copa de la UEFA; aquell mateix any de la trepitjada al gran Lottar, el propi club madrileny va multar-lo amb 300.000 pessetes per sortir a torejar en un acte benèfic, amb 140.000 per parlar malament del seu entrenador Amancio, i amb 400.000 per una juerga a Milà.
Amb el 4 a 1 de l’anada, tocava remuntar al Venaverlo. Tot i que encara allò del espíritu de Juanito i l’altre de 90 minuti en el Bernabeu son molto longo no s’invocava amb fanàtica devoció les nits que tocava remuntar un partit a casa –i tota la setmana anterior-, tothom a Madrid creien que podrien donar la volta a l’eliminatòria. El Maligne només va poder marcar-li un gol a un mític Jean Marie Pfaff, que va bordar la seva actuació a Mòrdor. Potser va ser per aquest motiu que els amics de Ramón Calderón es van dedicar a provar els reflexes del porter belga del Bayern amb ampolles i objectes de qualsevol mena. L’incident va ser prou important com per a que Michel Vautrot, àrbitre del partit, suspengués momentàniament el partit. Quan els Ultra Idiotes van aturar els seus atacs a Pfaff, el partit va seguir, però la sanció no trigaria en arribar: dos partits de tancament del Bernabeu. L’any següent Nàpols i Porto van haver de jugar contra el Maligne sense espectadors i a València, respectivament. En un futur pròxim, RP s’endinsarà en aquest episodi oblidat: Maradona va jugar a un Bernabeu totalment buit.
Però el culebrón entre el Bayern i el Madrid ja venia de lluny…
El “loco del Bernabeu”
11 anys abans, el 1976, el bombo havia tornat a emparellar bavaresos i madrilenys en una semifinal de la Copa d’Europa. El partit d’anada es jugaria a Madrid, i depararia grans sorpreses tant pels jugadors alemanys com per al propi àrbitre Linemayer. Després del gol inicial de l’argentí Roberto Martínez, al fallar Beckenbauer i Horsmann en un refús en defensa, els alemanys havien posat tota la carn a la brasa i havien aconseguit esborrar del mapa el Maligne. Tant que el minut 42 de la primera part torpede Müller afusellava Miguel Ángel amb un xut ras i fort. Tot i que el partit acabaria amb aquest empat, el Bayern va demostrar que era la sensació europea i el millor equip del moment, amb diferència. Però va ser al xiulet final, un cop tots dos equips es dirigien als vestuaris, que el loco del Bernabeu va sortir corrent del gol Sud –ja apuntava maneres aquesta secció del Venaverlo- i va propinar un cop de puny a Müller, primer, i a l’àrbitre Linemayer, després. Llavors va ser quan el porter, Sepp Maier, va intentar reduir l’individu, amb els grisos esperant estovar l’alemany o l’espontani. Un cop passada la follia del madridista, als vestuaris tant l’àrbitre com l’alemany van voler treure foc a l’assumpte, mentre el delegat de la UEFA, el suís Schmilidt, comentava pels passadissos que “probablement al Madrid li podrien caure sis mesos de suspensió del camp”.
La UEFA va decidir que el Madrid hauria de quedar fora de la competició europea per un any. Aquest càstig, però, quedaria reduït a dos partits de clausura de Mòrdor.
Els anys han passat, les trepitjades han continuat a Chamartín i ningún no fa res. Com ja va dir Pep fa unes setmanes, en al·lusió al poc respecte que es té pels àrbitres, tot això “ve de lluny”. I tant que ve de lluny. Els càstigs exemplars de la UEFA que hem repassat anteriorment, tot i reduïts més tard, queden en la memòria com les batalles d’humans i elfs contra els orcs del Senyor Obscur. En algun moment vam perdre l’anell, i després de trepitjades i entrades terrorífiques –a més de porteries amb cobriments- ningú no ha tornat a fer res per evitar-ho.
Xaviero.
