Història personal amb @elscatarres

Ara que tots els mitjans de Barcelona s’han despertat i admiren les qualitats musicals i l’enginy d’en Joan, l’Èric i la Roser és moment de desgranar que la història dels Catarres amb la música és un romanç que va més enllà d’un fet puntual, d’una cançó hereva del costumbrisme que s’ha convertit en tot un èxit a la xarxa. Jenifer és la culminació d’una carrera musical d’uns joves intrèpids, d’uns amants de la música i sobretot, d’uns músics amateurs perseverants que van tenir clar des del primer moment, des de l’adolescència que vam compartir, que el seu futur havia de ser, i no podia ser cap altre, dalt de l’escenari.
 
La història es remunta quan ambdós nois feien ESO a l’IES Pere Barnils de Centelles i, ja en aquells moments, les ganes de posar el seu gra de sorra en el panorama musical osonenc va fer que amb alguns amics formessin una banda dita, inicialment Fifòlium, i més tard Wolfish. De fet, els Wolfish van ser el primer pas ferm d’aquest parell de joves, juntament amb alguns companys (en Marc, en Michael, l’Enric, en Nuri…), per trepitjar l’escenari i talonejar una bona colla de grups admirats durant les festes majors de la província de Barcelona. Jo, entre el públic, sempre havia preferit fer de periodista. Dels Wolfish als Hotel la Paz, en Joan i l’Èric no van deixar mai de sorprendre per la seva constància i la seva confiança en què el seu talent musical acabaria donant fruits. I, Hotel la Paz va ser el pas més clar dels dos joves d’Aiguafreda cap al professionalisme, sobretot amb l’ajuda de Dani Martín i David Otero. Hotel la Paz, per molts, era una rèplica de l’estil de El Canto del Loco; un producte per enamorar les adolescents, però un producte acabat i ideal per comercialitzar, al final. Amb el regust amarg del “què hagués pogut passar si…”, però l’alegria d’haver tocat en espais multitudinaris (el Sant Jordi o el Palacio de Deportes de Madrid) talonejant els seus admirats Dani i David, en Joan i l’Èric empren finalment la seva aventura més arriscada, però segurament la més divertida, si tenim en compte la manera com s’han presentat en societat els Catarres. Una aventura acompanyats per una jove centellenca, la Roser, que fa miracles amb el contrabaix tot i que només fa un any que en pinça les cordes.
 
Samarreta blanca, tirants i picardia –una cura magnífica de l’estètica i l’escena– per buscar en el fenomen del folk-rock català una nova oportunitat per demostrar que, qui vol pot. L’experiència ha permès adonar-se que el futur de la música passa per internet i les xarxes socials, lluny d’intermediaris i discogràfiques que xupen la sang als més benèvols i inexperts. Les xarxes socials i la imaginació que ja van tenir des de petits –que ningú se li escapi que tant un com l’altre són uns grans dibuixants– ha acabat fent néixer la Jenifer, la xoni de Castefa que els ha donat l’èxit. Però, recordeu, que els Catarres són molt més. Ells representen una nova manera de comercialitzar la cultura, la gratuïtat i el fer el salt a les grans indústries culturals que dominen el mercat. Ells són hereus d’un altre tipus d’indignats, no pas els qui advoquen a Hessel, sinó aquells qui fa temps que s’han adonat que la cultura s’ha de democratitzar, que tothom ha de poder participar de l’aparador il·limitat que és l’internet i tothom ha de tenir opcions per triomfar. Ells, ara sí, que ho fan.