Publicat a http://mpncat.blogspot.com/2011/11/historia-i-legitimitat.html
“El poble de Catalunya ha mantingut al llarg dels segles una vocació constant d’autogovern, encarnada en institucions pròpies com la Generalitat -que fou creada el 1359 a les Corts de Cervera- i en un ordenament jurídic específic, aplegat, entre altres recopilacions de normes, en les Constitucions i altres drets de Catalunya. Després del 1714, han estat diversos els intents de recuperació de les institucions d’autogovern. En aquest itinerari històric constitueixen fites destacades, entre altres, la Mancomunitat del 1914, la recuperació de la Generalitat amb l’Estatut del 1932, el restabliment de la Generalitat el 1977 i l’Estatut del 1979, nascut amb la democràcia, la Constitució del 1978 i l’Estat de les autonomies.
(…)
L’autogovern de Catalunya es fonamenta en la Constitució, i també en els drets històrics del poble català, que, en el marc d’aquella, donen origen en aquest Estatut al reconeixement d’una posició singular de la Generalitat. Catalunya vol desenvolupar la seva personalitat política en el marc d’un Estat que reconeix i respecta la diversitat d’identitats dels pobles d’Espanya.”
Aquests paràgrafs previs apareixen encapçalant l’actual Estatut d’autonomia de Catalunya, al seu preàmbul. La remissió de la realitat nacional de Catalunya a un procés històric secular és innegable. Més enllà de trets ètnics, racials, de cognoms o famílies, ha estat la història la constructora del nostre país, de la seva llengua, de les seves tradicions i normes legals, de la manera que tenim de mirar i percebre el món que ens envolta.
Resulta esfereïdor pensar que aquells que, en aquest moment de la nostra història, tenen a les seves mans el futur institucional de la nació catalana anorreïn com pretenen els organismes públics de recerca, recuperació i difusió de la nostra història com és el cas del Centre d’Història Contemporània. Si algú vol conèixer quin ha estat la tasca duta, l’ajut a les investigacions sobre la nostra història, a les publicacions d’obres, només cal que segueixen aquest link:
http://www20.gencat.cat/docs/Departament_de_la_Vicepresidencia/0-WEB_AEC_CHCC/CHCC/Document/25_anys_llibre.pdf
Però més enllà de les dades, hi ha l’objectiu, la lluita que alguns romàntics mantenim encara per fer de la història de Catalunya una més de les palanques que la condueixin cap a la seva plenitud. Si, com molts entenem, com jo entenc, un país és la seva gent d’avui arribada en determinades condicions i amb una manera pròpia d’entendre el món, fruit de la seva, de vegades gloriosa, sovint dissortada, història, anul·lar la promoció dels estudis i la divulgació històrica des de les pròpies institucions d’autogovern significa renunciar a una bona part dels fonaments que les sustenten com a representant de la nació.
No sabria dir si qui renuncia a la seva història està condemnat o no a repetir-la; el que sé de cert, és que perd part de la seva font de legitimitat, tal i com marca fins i tot el nostre propi Estatut actual
