El Ple del Parlament de Catalunya votarà avui o demà si es bloqueja la iniciativa legislativa mitjançant la qual el deute hipotecari amb l’entitat financera quedaria saldat amb el retorn de l’habitatge, presentada per Solidaritat Catalana per la Independència fa quatre mesos, i ajornada per CiU fent servir tota mena de trucs reglamentaris i la seva majoria a la Mesa del Parlament. És també CiU l’únic grup que ha presentat esmena a la totalitat perquè la llei no es tramiti, malgrat els compromisos adquirits pel candidat Mas al debat d’investidura i les propostes que la pròpia CiU ha presentat i votat al Congrés espanyol. Sembla que vulguin imitar el pitjor PSC, el que vota de manera diferent a Catalunya i a Espanya.
El creixement econòmic dels últims anys ha anat estretament lligat a l’especulació i a la promoció i construcció d’habitatges. Bancs i Caixes, estimulats per l’absència de controls públics, han incentivat la concessió gairebé indiscriminada de crèdits hipotecaris. L’absència de polítiques que garantissin un lloguer accessible i estable, i el mateix impuls del règim de propietat privada per part de les administracions públiques, va induir al sobreendeutament d’una part important de la població com a única forma d’accedir a un habitatge digne.
El resultat d’aquesta situació ha estat que cada vegada més persones han travessat i travessen enormes dificultats degut a l’alt nivell d’endeutament combinat amb les altíssimes taxes d’atur i pobresa al nostre país. L’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera i econòmica, sumades a l’espoli fiscal a què Espanya sotmet Catalunya robant-nos cada any més de 20.000 milions d’euros, han deixat a la nostra Nació més de 700.000 aturats, i la impossibilitat de fer front al deute hipotecari està sent una realitat cada cop més gran i una de les noves causes d’exclusió social. Cal remarcar que des del primer trimestre de 2007 al primer trimestre de 2010, el número d’execucions hipotecàries a Catalunya ha augmentat un 485%. És a dir, en tan sols tres anys, i després de l’esclat de la crisi financera, el número d’execucions hipotecàries s’ha multiplicat gairebé per cinc. I lluny d’atenuar el col·lapse de les famílies hipotecades, la regulació jurídica actual permet que les entitats financeres s’adjudiquin els immobles per la meitat de la seva taxació, reclamant el pagament del deute restant, més els interessos i costes judicials, a la persona en situació d’insolvència.
Són Bancs i Caixes els que taxen l’habitatge i deixen deserta la subhasta, perquè tenen llavors el dret establert a la llei espanyola d’adjudicar-se’l pel 50% de la taxació, per sota del preu de mercat. Guanyen doblement, es queden els immobles i no descompten el seu valor real del deute, i és per això que les famílies continuen endeutades malgrat perdre l’habitatge. Així, la persona que es va hipotecar per la compra d’un habitatge, davant la impossibilitat de fer front als pagaments mensuals, es queda sense sostre, amb un deute important amb l’entitat i amb una taca a l’expedient o “historial de crèdit”, que impossibilita assolir noves fonts de finançament.
Es pot eliminar aquesta injustícia mitjançant les competències en Dret civil que té Catalunya, establint com a Anglaterra o els Estats Units que els propietaris de primeres residències puguin unilateralment donar-les en pagament del deute pendent, que quedaria saldat.
Altres formacions polítiques malden per proposar al Congrés espanyol reformes de la legislació espanyola en aquesta matèria, que fins ara no han donat cap fruit. Solidaritat opta per presentar una llei al Parlament de Catalunya perquè és plenament competent en aquesta matèria, i no és ni el nostre problema ni la nostra responsabilitat resoldre els problemes hipotecaris dels espanyols.
Amb aquesta llei SI denuncia que no és propi d’un Estat social i democràtic de Dret que la persona que de forma involuntària esdevingui insolvent, a més de perdre el seu únic habitatge, es quedi amb un deute originat per un daltabaix financer del qual no és responsable i de trucs jurídics que fan que sempre guanyi la Banca. Això no ho han de pagar ni les famílies ni els contribuents sinó les entitats financeres, responsables d’haver taxat els habitatges com els ha plagut i adjudicar-se’ls per sota del seu valor de mercat. Ja és hora que Bancs i Caixes retornin a la comunitat allò que la comunitat els hi ha donat, que són diners, i que prevalguin els interessos de les famílies i no els d’aquells que financen les campanyes electorals. És una llei molt simple, molt neta i molt directa, només demana voluntat política.
Article publicat a Público
