Si aquesta reforma constitucional, exprés i a la carta, tinguera lloc a Veneçuela, avui els portaveus de PP i PSOE estarien donant-nos lliçons morals; i els mitjans de comunicació inundarien els seus titulars amb dues expressions recurrents: “colp d’estat” i “dictadura”.
Si aquesta reforma constitucional, pactada i segellada en un despatx sense finestres, haguera estat ratificada com a carta magna d’Egipte, sense referèndum i d’esquenes a la societat, ara mateix estaríem escoltant planys i descrèdit en les eloqüents rodes de premsa de govern i comparsa: parlarien de “democràcia incipient”, de “pseudo-democràcia” o de “jove estat democràtic”, que és la manera prudent i políticament correcta de dir “de pa sucat amb oli”.
Si aquesta reforma constitucional, impulsada i imposada des d’altes esferes, fóra acatada pel govern d’Argentina, en favor d’una doctrina de xoc econòmica, absolutament indispensable per al desenvolupament nacional i la competivitat en els mercats de bla-bla-bla (sé que a efectes pràctics no va suposar una reforma constitucional, però ens val com a escenari metafòric); PP i PSOE aplaudirien fervorosament des de les seues confortables bancades en el Congrés dels Diputats. I si cap a l’any 2001, s’armara la de Dios-es-Cristo amb el Corralito i la gent isquera al carrer amb les cassoles sota el braç, estic ben segur (posaria la mà en el foc!) que ells (i els altres) mirarien cap a una altra banda i xiularien alguna melodia de distracció: semblarien de sobte el Parlament d’Estocolm, de tan suecs com voldrien fer-se passar…
Li diuen democràcia.
