Al quedar elegit, en segona votació i per majoria simple -i encara que sigui de retaló-, el Sr.Rajoy va ratificar el que ja havia dit minuts abans de la votació, i que no va canviar ni una coma de la mateixa. Va dir, clar i ras, que el seu govern seria perseverant i que no modificaria res.
I es clar que si. Babau seria si desprès de l’”èxit” de seguir comptant amb la complicitat de cinc milions d’espanyols es tornés actiu, dialogant -de veritat- i obert a arreglar tot el que ha deixat fet un nyap per a tota la resta.
Però, si creu que no te perquè canviar res, com a President de tots els espanyols, el que si hauria de llegir i interpretar és on no rep el suport, ni l’abstenció que li permet incomprensiblement repetir legislatura. Veuria que ell afegeix altres paràmetres als establerts en el vell, però potser permanent, concepte de les dues Espanyes.
Una, la del País Basc i Catalunya… a tot estirar les Illes i Navarra, i una altra que engloba tota la resta, la que, amb excepció del País Valencià i Madrid, necessita més del que genera, la que no li convé cap obertura de l’Estat i l’únic que vol és que no es toqui res perquè no es posi en perill la caixa única que l’abasteix.
Si més no, hauria d’aprendre a llegir aquesta realitat i entendre que si España és indivisible també és plural i amb diversitat de realitats pròpies, i que la seva principal obligació és treballar perquè tothom s’hi senti mínimament a gust, i ningú a la força.
I si sorgeix algun focus per buscar altres camins, si España és indivisible, ha de generar prou arguments com per apaivagar-lo, i no per la força, que així si que el podrà dominar però mai podrà dissuadir ni vèncer.
Desprès de més de tres-cents dies “en funcions” en que, essent el partit més votat no hi ha hagut manera d’aconseguir formar govern, cosa que per si sola ja l’hauria de fer pensar, s’ha limitat a veure des de la finestra com les possibilitats d’altres opcions esclataven elles soles, hauria d’haver tingut temps suficient com per analitzar tot això… que tampoc és nou.
Segurament, o pel davant o pel darrera, podrà seguir fent i desfent a la seva. L’oposició que l’hauria de condicionar i que les decisions siguin assenyades és la que és però, tot i així, repeteixo, no pot seguir fent com si el principal problema d’Estat, que és Catalunya, no existís. Si España és Una, algun dia algú l’haurà d’afrontar i solucionar.
