Certament, els darrers anys no han estat pas gaire fàcils per Catalunya i per Esquerra. De fet, a ningú no li ha estat mai senzill conviure amb l’estat espanyol. I menys, quan un partit polític tan ambiciós (en l’àmbit de la radicalitat democràtica, de la justícia social i de l’alliberament nacional) ha d’intentar gestionar una petita part d’un poder tan escàs com el d’una comunitat autònoma espanyola qualsevol. La constatació quotidiana, que estem lluny d’assolir allò que ens correspon per dret i allò que els nostres conciutadans necessiten, resulta dolorosa i frustrant.
Els sectors representats per en Joan Puigcercós i per l’Ernest Benach han treballat des del convenciment que cal aprofitar tant com sigui possible el fet d’estar al Govern, per intentar ser útils al país. En canvi, probablement, aquells que se senten representats pel Joan Carretero plantegen la qüestió a la inversa i pensen que, si el fet d’estar al Govern no permet cap avenç significatiu, potser seria millor treballar des de l’oposició. Sigui com sigui, però, és gairebé segur que, tant els uns com els altres, coincideixen en que el millor és oferir el màxim servei possible a Catalunya des del Govern; i que, si finalment no fos possible treballar-hi de forma efectiva, aleshores és millor trencar l’actual pacte amb els socialistes. La qüestió fonamental, doncs, consisteix en consensuar uns indicadors prou clars i consistents per saber si la tasca de govern és eficient; i, a més, cal pactar un full de ruta que permeti saber si aquests indicadors s’assoleixen a un ritme adequat.
Probablement, aquest és el gran pacte que cal exigir a les tres candidatures. Els militants d’Esquerra tenen dret a esperar que els seus dirigents treballin conjuntament per assolir els alts ideals, que -sens dubte- tots ells comparteixen. Les discrepàncies apareixen en el terreny estratègic, en el ritme i en la gestió interna de l’organització. És a dir, en el com, en el quan i en el qui. I, evidentment, aquestes són qüestions importantíssimes (tant que, en ocasions, les diferències poden arribar a ser insuperables); però, en comparació als grans objectius de país haurien de ser prou petites per esperar que intentin posar-se d’acord. I, si finalment aquest acord no fos possible, tots aquests dirigents haurien de fer un gran esforç per explicar el per què al conjunt de la militància.
L’acord no és pas obligatori; però els militants, els simpatitzants i els votants d’Esquerra tenen dret a esperar un esforç sincer a l’hora d’assolir-lo. I, si la sinceritat d’aquest esforç no resulta prou versemblant, caldrà exigir les responsabilitats que s’escaiguin als dirigents de les tres candidatures.
