Amb una mica de retard reprodueixo un article de fa dues setmanes
Fa pocs dies, vaig assistir a la celebració del desè aniversari de l'Institut Català d'Investigació Química (ICIQ) a Tarragona. Un equip de 250 professionals d'alta qualificació dirigits per Luis Pericàs sobresurt en diversos camps que li valen diversos reconeixements internacionals. L'últim, el de centre Severo Ochoa. L'ICIQ és dels pocs centres d'investigació de Catalunya que des dels orígens va tenir clar que les seves investigacions bàsiques havien d'anar orientades cap a un nínxol de necessitats connectades amb un clúster industrial. En aquest cas, el de la química de Tarragona; que representa la meitat de la química catalana i la quarta part de la d'Espanya. /
En el transcurs de l'acte, vam escoltar al conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, qui va posar en relleu les causes de l'èxit de l'ICIQ: la vinculació amb un clúster concret; la continuïtat de les polítiques científiques a Catalunya durant més de 10 anys i que ja han tingut cinc governs diferents –en aquest sentit, vaig agrair, en un gest que no sol ser freqüent en política, l'esment a la meva etapa enfront del tema–; un equip científic motivat i internacional; i la capacitat de cooperació interinstitucional des de la Unió Europea fins a l'Ajuntament. /
Després, va parlar el representant dels empresaris químics de Tarragona. Es va queixar amargament que tot el polígon està en risc pel retard sistemàtic a la implantació de l'ample europeu des de Tarragona cap a la frontera. Una vegada més, l'Estat apareix com el principal obstacle al nostre desenvolupament. /
Un cas similar és el de la connexió de les mines de Súria i Sallent amb ample europeu fins al port de Barcelona, fet que també permetria la connexió amb la via que arriba a França. Ara mateix, les úniques mines d'espessor que té Catalunya (amb impacte indirecte de 2.000 ocupacions) reflexionen sobre què fer amb la seva previsió d'inversions. Atrapades entre el passat i el futur, s'haurien d'accelerar les negociacions i els plans d'empresa perquè una activitat que subministra matèria primera, precisament a la indústria química, no quedi tocada. /
Al passat, incloent el període en què les mines van ser propietat pública i on els controls ambientals eren escassos, l'exportació de potasa va deixar com a residu muntanyes de sal que contenen alhora en quantitats menors altres metalls de gran interès. Entre ells, el magnesi. / L'actual propietat i direcció de l'empresa va heretar la muntanya. Per a la seva gestió, també es va quedar amb diverses autoritzacions de la Generalitat o municipals que segurament no estaven suficientment ben elaborades. La qüestió és que ara l'empresa ha de fer front a processos judicials que donen la imatge d'una certa inseguretat jurídica. En el mateix moment en què la companyia presenta el pla Fénix, que implica passar de tenir residus a disposar de recursos de la muntanya de sal i que inclou la seva comercialització massiva, surt la competència monopolista de la sal comuna europea. Una guerra en diversos fronts amb l'objectiu d'evitar que surti al mercat una sal més pura que les actuals i més barata. Com deia, el passat i el futur s'uneixen contra el principal proveïdor de matèria primera a la química catalana i europea. I molt lligat al clúster industrial i de coneixement del Bages (BCN). A la ciutat de Manresa hi ha l'única enginyeria de mines i materials, el Centre Tecnològic de Manresa (CTM), expert en materials i reciclatge de residus industrials. També existeix un nucli important d'indústries metal·lúrgiques que han diversificat els seus productes, des de l'automòbil al material mèdic. /
Per això, s'haurà de fer front al problema que tenen les mines amb creativitat. No veig cap altra sortida que la d'accelerar la construcció de la planta de transformació salina a Sallent, destinada a explotar la sal acumulada, al mateix temps que es posa en marxa la de Súria que ja evitarà que de la mina surti cap residu. Tot s'aprofitarà. Potasa, sal, magnesi i altres minerals. Però perquè l'empresa pugui donar aquest pas ràpid, les administracions s'han de moure. I aquí topem, de nou, amb les infraestructures. L'ample europeu des de la comarca del Bages fins al port de Barcelona i cap a la frontera francesa és una qüestió d'Estat. Tant, que em temo que anirà lligada a la propera construcció de l'Estat català./
MACEDÒNIA
•L'última enquesta sobre procés dóna un 45% a favor de la independència, tres punts més que el maig. La mateixa setmana que es coneix que la Unió Europea estudia un procediment especial per a la incorporació d'Escòcia./
•Fabra, de Castelló, se'n va a la presó. No és un rodolí. Segueix a Matas. Mentrestant, a Bauzà li esclaten les crisis locals, ara a Eivissa. El PP dels països catalans, “antes partio y a la cárcel, que doblao” ./
•Partit també per les conclusions de les cuinades balances fiscals de Montoro. Malgrat centenars de capes de maquillatge, Balears, València, Murcia i Catalunya són les que reben menys per ciutadà. I Catalunya, amb tota la cuina d'Angel de la Fuente, regala 8.000 milions d'euros amb els que no hagués estat necessari demanar crèdit ni fer retallades./
•No obstant això, segons l'INE, Catalunya és la tercera economia que menys ha retrocedit durant la crisi, un 4,1%. El PIB català és el que guanya més pes al conjunt de l'Estat, que ha passat del 18,5 % a tocar el 19%. En canvi, Astúries perd en cinc anys el 9,5% del PIB; i, de nou, Murcia, i València un 9,4%. Reaccionaran algun dia els electors del Llevant? O rebran el premi a la innocència?/
•Segons Eurostat, a Espanya hi ha hagut un greu enfonsament de salaris. Del 6,6% en el període que va des del 2008 al 2013. Comparable a Irlanda, Grècia i Letònia. A molta distància, baixen Lituània, Portugal i Xipre. Tots els altres pugen. I, amb més del 9%, per ordre: Bulgària, Luxemburg, Finlàndia, Malta, Regne Unit, Bèlgica, Hongria, Àustria, Holanda, Alemanya, Estònia, Dinamarca, Itàlia i Eslovènia. Sortim de la crisi? I, com sortim? / http://www.economiadigital.es/cat/notices/2014/07/hi_ha_quimica_58340.php
