Us adjuntem un article publicat a El Temps al gener del 2010.
A més d’una visió global, unificadora i vital del llenguatge, Herder defensa les particularitats de cada Volk, perquè de la mateixa manera que la llengua pot unir tots els homes, també té la capacitat de diferenciar-los entre ells. Així, Herder conclou que el Volksgeist (“l’esperit del poble” o el “caràcter nacional”) es basa en la llengua i en la literatura populars. I ell mateix es pregunta: “Té una nació quelcom més preciós que la llengua dels seus pares?”
Encara que continua mantenint la idea il•lustrada de la unitat profunda de la Humanitat (no oblidem que es deixeble de Kant), Herder prefereix incidir en la diversitat, i insisteix en què no hi ha cap model universal per a tota la literatura. Així, posa en dubte la vigència de la tragèdia grega com a referència obligada per a tot el teatre posterior, atès que la inspiració creadora és fruit del geni de cada lloc i de cada època. I, finalment, rebla el clau en afirmar que “la poesia antiga és una espècie de fòssil”.
Segons Herder, la identitat col•lectiva o nacional d’un poble (Volk) s’expressa a través de la llengua, la literatura i la història. En realitat, aquesta diversitat cultural és fruit del “poder expressiu” de la natura. I, atès que la història és el conjunt de les successives interaccions entre els humans i la natura, és evident que la naturalesa humana només es pot comprendre a través de la història comparada dels diferents pobles. El resultat de la història de cada Volk és la llengua, la literatura i l’art de cada nació. I la poesia i la religió han de ser enteses en una dimensió simbòlica i espiritual, i no tan sols en termes exclusivament utilitaris.
Som davant d’un personatge plenament romàntic, ja que aquest moviment entén les identitats individuals i col•lectives com les diferents formes d’expressar la interrelació entre l’home i la natura. Al mateix temps, però, sembla cert que Herder no presenta el caràcter turmentat tan propi dels membres més representatius del Sturm und Drang (Tempesta i assalt). De fet, mostra una actitud molt més optimista i, en l’intent de conèixer la realitat, la interacció amb la natura no és quelcom incommensurable, sinó que és fruit de la ment humana. Des d’un punt de vista antropològic, el seu pensament pot ser entès com un procés d’introspecció i reflexió sobre l’ésser, l’origen i el destí individual i col•lectiu. I, d’alguna manera, qualsevol anàlisi individual implica sempre una certa dimensió col•lectiva, a través de les quals els humans construeixen la seva identitat.
